 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa, retocada per mi) |
¿I si tot el que escric
tingués la
precisió
d'una càmera
fotogràfica
i pogués decidir
quina és
la porció de la
realitat
que vull enfocar?
¿I si amb
l'ajuda
d'un diafragma
i la velocitat
d'obturació
controlés la
quantitat de llum
que arriba a la pàgina
en blanc?
Esdevenir, en definitiva,
un camaleó que canvia
de color
per salvar la vida,
segons el seu temps
d'exposició.
Joan-Elies Adell
Pistes falses
Ed. La garúa, 2006
Més sobre l'autor, ací
Entrades
3 han deixat la seua empremta:
Molt ben trobat, la poesia com un objectiu fotogràfic.
Cadascú tria la proporció de realitat que li vol donar a les paraules i això, pot dependre de tantes coses...
Petonets.
I el temps de la paraula també és distint segons quins moments.
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada