 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
el pol·len inútil, les fulles caigudes que preguen un lloc
on exhalar l'últim alé.
Em parla la tija de la flor tallada, la soca seca, el destí de la llenya,
la cendra.
Conservarà sempre per denunciar la insensatesa algun caliu,
un bri de veu.
L'he arxivat en la memòria com una flama
que fondrà la neu del pitjor dia de tempesta.
Francesc Adrià Oliver Diéguez
Més enllà del silenci
Aula de poesia de la Facultat de Filologia de València, 2009
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
És ben curiós com la vida pot arrelar en els llocs més inhòspits...Tot un exemple de supervivència!
Bon vespre, Jesús.
ës veritat perquè la vida és constància.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada