POEMA AMB DATA (XCIII): GRATITUD SALVATGE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

GRATITUD SALVATGE

Aquesta nit, mentre m'agenollava al costat de la nostra gata,

la Zooey, i ficava els dits a la seva boca neta de gat,

i li fregava la panxa inflada que no coneixerà gatets,

i veia com es cargolava de costat i esgarrapava l'aire,

i escoltava els seus miols de plaer, petits i solemnes,

m'ha vingut al cap el poeta Christopher Smart,

que volia agenollar-se i pregar sense treva

en tots i cadascun dels carrers intricats de Londres,

i el van tancar al manicomi de Sant Lluc

amb aquella trista mania religiosa, i aquella gratitud salvatge,

i les pregàries cerimonioses per als altres llunàtics,

i el gran amor pel seu gat clapejat, el Jeoffry.

Tot avui —13 d’agost del 1983— que penso en Christopher Smart

i en com va beneir aquest mateix dia d'agost del 1759

pel seu coratge tranquil i la bona consciència habitual.

Va ser el dia que va beneir el director general de correus

“i tots els distribuïdors de cartes” per la seva càlida humanitat,

i els jardiners per la seva particular benevolència

i ell seu coneixement complex del llenguatge de les flors,

i els lleters per l'amabilitat humana d'abast universal.

Aquest matí he entès per què li encantava sentir

—com he sentit dir— la suau dringadissa de les ampolles de llet,

ben d’hora, a les escales atrotinades,

i que terrible li devia semblar

que fins i tot li deneguessin aquesta petita alegria.

Però no ha estat fins aquesta nit, quan m'he agenollat

i he ficat la mà a la boca inquieta de la Zooey,

que he recordat que ell anomenava el Jeoffry “el servent

del Déu Viu, degudament i diàriament al seu servei”,

i per primer cop he entès què volia dir.

Perquè fins que no he vist la meva pròpia gata

somicant i tombant-se sobre l'esquena flonja

no m'he adonat de la gratitud amb què ell devia contemplar

el Jeoffry traginant amunt i avall el seu rap de fusta

per l’herba molla del jardí, saltant

pacientment un bastó alt, esmolant-se amb calma

les ungles a la pila de llenya, fregant-se el nas

amb el nas d'un altre gat, estirant-se o

aguaitant sense presses l'enemic de sempre, el ratolí,

un rosegador, “una criatura de gran vàlua personal”,

i romancejant tant que al final l'enemic tocava el dos.

i només en aquell moment he entès

que el Jeoffry, i totes les criatures com ell,

poden ensenyar-nos a pregar, miolant

en el seu propi idioma,

arraulits en el foc viu.

Edward Hirsch

Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes

(Selecció i traducció d’Ernest Farrés i Gemma Gorga)

Edicions de 1984, 2016

Més sobre l'autor, ací

WILD GRATITUDE

Tonight when I knelt down next to our cat, Zooey, / And put my fingers into her clean cat’s mouth, / And rubbed her swollen belly that will never know kittens, / And watched her wriggle onto her side, pawing the air, / And listened to her solemn little squeals of delight, / I was thinking about the poet, Christopher Smart, / Who wanted to kneel down and pray without ceasing / In every one of the splintered London streets, // And was locked away in the madhouse at St. Luke’s / With his sad religious mania, and his wild gratitude, / And his grave prayers for the other lunatics, / And his great love for his speckled cat, Jeoffry. / All day today—August 13, 1983—I remembered how / Christopher Smart blessed this same day in August, 1759, / For its calm bravery and ordinary good conscience. // This was the day that he blessed the Postmaster General / “And all conveyancers of letters” for their warm humanity, / And the gardeners for their private benevolence / And intricate knowledge of the language of flowers, / And the milkmen for their universal human kindness. / This morning I understood that he loved to hear— / As I have heard—the soft clink of milk bottles / On the rickety stairs in the early morning, // And how terrible it must have seemed / When even this small pleasure was denied him. / But it wasn’t until tonight when I knelt down / And slipped my hand into Zooey’s waggling mouth / That I remembered how he’d called Jeoffry “the servant / Of the Living God duly and daily serving Him," / And for the first time understood what it meant. / Because it wasn’t until I saw my own cat // Whine and roll over on her fluffy back / That I realized how gratefully he had watched / Jeoffry fetch and carry his wooden cork / Across the grass in the wet garden, patiently / Jumping over a high stick, calmly sharpening / His claws on the woodpile, rubbing his nose / Against the nose of another cat, stretching, or / Slowly stalking his traditional enemy, the mouse, / A rodent, “a creature of great personal valour," / And then dallying so much that his enemy escaped. //  And only then did I understand / It is Jeoffry—and every creature like him— / Who can teach us how to praise—purring / In their own language, / Wreathing themselves in the living fire.