L'HOME BO DE SODOMA
sovint et contemplaves com alguna
escultura
que el vent es berenava amb tempestes i
sols
damunt del cap tenies un corb la
singladura
d'altres vides finites que no tenien cura
dels febles rossinyols
la ciutat s'enlairava cap a núvols infames
i a l'horitzó dormia un fred crepuscular
tots els somnis vagaven pels carrers amb
pijames
plens de floretes tendres i de petites dames
de llum per desvirgar
tu miraves quiet el poema sens lluna
que tenies davant com un mar infinit
no hi cabien les ones rodes de la fortuna
del naufragi prenies aquella cara bruna
que fou teua una nit
mentre el món s'ensorrava i un incendi el
fonia
se n'anaven les vides liqüefetes com l'or
s'empassava la terra la meua melodia
i jo cantava encara com si esperara el dia
amb tu sense cap por
des del fons de la terra la meua cendra exhala
l'actitud de romandre sobre una terra pura
que els meus sospirs es queden fent de suport
de l'ala
dels somnis dels que volen pujar per una
escala
fins aquella angostura
Iván Brull
Propietats medicinals (CD)
PiCap, 2017
Més sobre l'autor, ací
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
A mi m'agrada més pensar en el poeta que canta...Li regalaria un poema amb lluna!
Bon vespre, Jesús.
Realment un poeta és sempre un poeta i si canta és un poc més poeta.
Gràcies pel comentari.
salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada