(Imatge noidentificada presa de la xarxa)
Mon pare m’agafava del sellí per darrere
i em deia no t’atures, encara, pedaleja.
Ma mare arreplegava l’estesa de la roba,
les pinces que, per terra, subjectaven les pedres
i de lluny insistia, de nou, dues vegades,
no et deixes aturar pels trons i pedaleja.
Els gossos que nugaven el vent a les cadenes
miraven de no veure els llamps que s’hi acostaven,
de lladrar-me mil voltes, no plegues, pedaleja.
Per això quan m’hi vaig quedar damunt a soles,
menut com el granís, translúcid entre el gel,
vaig dir-me enmig de l’horta, amerat com un drap,
referma la cadència, no perdes l’equilibri, pedaleja.
Eduard Marco Escamilla
Ultramarins
Edicions Bromera, 2022
Més sobre l'autor, ací
4 han deixat la seua empremta:
Ui, la bici! lo en vaig aprendre tota sola quan tenia 7 o 8 anys... I sempre pedalejant!
Bon vespre, Jesús.
Quanta simbologia té per a un xiquet la bicicleta.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Si no baixes de la bicicleta pots guanyar.
Sempre estem en alguna mena de bicicleta muntats.
Gràcies, Helena, pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada