EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

diumenge, 4 de setembre de 2022

[MINVEN A LA MAR LES LLUNES...]


(Imatge pròpia)

Minven a la mar les llums

en braços de l’obscura servitud,

i arriba el lent capvespre

ocult en el desordre.

Albira, l’heroi, el malefici.

Aquesta és l’escletxa on el sol

indica la certesa més cruel:

turment i recança de la vida,

del goig on s’esfullen amor i sentiment.

Je songe parfois à un certain poème

sur une corde de luth. Pensa

en el solstici impossible que clivella,

transparent, l’orgull de la nit

i de la sang, l’orgull de la vida.

Pensa en el mot suspès, violent,

enmig del brogit de la tempesta.

Ets un vell fracassat en una nau esfondrada,

un fustam corcat pel desdesig.

Ara, però, oblida-te’n. Vespreja:

ofega en la tenebra el pensament.

Fixa’t: voleien robes i vestits

i la carn batega en cada foc nocturn.

Oblida-ho tot. Trenca rems, esquinça veles.

Aixeca, ara, al punt més alt

del castell obscur, les bellumes

del fanal trontollant del desig.

Enlaira’t, rialler i ardit. I dansa!

Dansa, dansa, dansa!

L’aigua ja et rabeja els malucs incendiats.





Antoni Marí, Francesc Parcerisas

Ombra i llum. Variacions sobre un tema romàntic ( 1977-1978)

Quaderns Crema, 2019

Més sobre els autors, ací i ací

0 han deixat la seua empremta:

Publica un comentari a l'entrada