EMPREMTES

La poesia és essencialment un misteri. SALVADOR JÀFER

dilluns, 29 de gener del 2024

CRÒNICA I

 

(Fotograma de la pel·lícula "Jules et Jim")


Crònica I

 

QUAN Jules i Jim corrien per París en blanc i negre,

un altre món maldava per nàixer. Sonaven les trompetes

de l’Apocalipsi i la crisi dels míssils a Cuba anunciava

 una fi del món concreta i nuclear. Sonaven campanes

de mort per a Norma Jeane i el destí va atrapar Marilyn.

Cursum perfidio. Mataren Kennedy, es van acabar

les històries de Camelot. En abril de 1968 el somni

de Luther King es va interrompre mentre al Royal

Albert Hall Massiel cantava vestida

                                                             de Courrèges.

En maig els estudiants regiraven les llambordes

de la Sorbonne per si hi trobaven la platja. Sense primavera

a Praga. A Califòrnia, però, els joves s’omplien de flors

els cabells. S’apressaven a fer l’amor mentre el napalm

ruixava tots els verds de Vietnam. Les joves cantaven

als cementeris “Where have all the flowers gonne?”.

Aquell estiu de televisors al carrer, Armstrong i Aldrin

van posar un peu a la lluna. Les pantalles van esdevenir

l’espill on mirar la realitat. Els homes anaven a treballar

a Alemanya, a veremar a França, aquells trens de llum

de pixum s’omplien de maletes. Olor a pernil.

Amb els diners el pare es va comprar un 600 dues portes,

a ella li va portar una caseta de música. Sonava Bach.

En estiu van anar d’excursió a Benidorm i va descobrir

l’escuma de les ones i aquella piscina blau de Hockney.

D’un blau vida. De fet, no en sabien res de la vida,

a l’escola la mestra deia que el groc era “amarillo”.

Pel carrer encara passaven ramats d’ovelles

i feia olor de fem. Aquell gener va fer molt de fred.

Sense saber què passava va començar

                                                                 a sagnar.


Imma López Pavia

Atles temporal

Pagès Editors, 2024

Més sobre l'autora, ací

0 han deixat la seua empremta:

Publica un comentari a l'entrada