(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Remor de cops d’aixada, no la sents?
Rera les altes tanques de paret.
Sense repòs, però molt lentament,
enllà de la cleda contínua del temps.
Arrencaven els ceps, han cremat els sarments,
damunt la terra bona s’estenia l’erm.
Pel serpent del rial arrosseguem
passos neguitosos d’aquests peus de vell.
La saviesa clamava al guaret,
a les canyes seques que movia el vent:
“Contempla’t en mi com esdevens
aconseguida mort de tu mateix."
Ajupits en l’ombra, caven comparets
a les despullades vinyes de l’hivern.
No hi ha llum per tota la buidor del cel.
Només uns cops d'aixada al fons del fred.
Antologia poètica
Edicions 62, 1978
Entrades
0 han deixat la seua empremta:
Publica un comentari a l'entrada