EMPREMTES

Què diem quan diem poesia? ANTONI FERRER

dimarts, 2 de gener del 2024

J.

(Imatge noidentificada presa de la xarxa)

 J.

 

Ahir vas abandonar l’habitació per fer un cigarret

i quan t’he tornat a veure eren quarts de vuit del matí,

sorties de la dutxa amb els cabells xops

i et posaves el bodi amb agilitat.

Quan t’he buscat de nou amb la mirada,

només quedava a la tauleta un suc de taronja i llimona

i, a la cuina, una cafetera, que he assaborit

en el dibuix de la silueta dels intersticis de la ment

mentre aspirava la teva olor

amb l’aroma del cafè.

 

Ha tronat i ha plogut tota la nit

i he tingut la sensació de xerrar amb tu

en una vigília lleugera,

com ho feia amb els cosins quan estàvem de vacances,

converses etèries de cadells entre jocs estivals.

És la sensació encomanadissa,

pau sostinguda i l’al·licient de ser amb tu,

sense fer res o trepitjar el fre:

una tarda d’amor o un passeig

cap a un vers no inestable.

 

Els gats eviten els tolls al pati

mentre cada glop em crema la gola.

La sala s’engrandeix sense la teva presència,

i tots els records per les lleixes són un interrogant

que ni intento esbrinar de reüll.

Tot i que has sortit fa pocs minuts

la casa s’ha buidat més que la tassa.


David Castillo

Camp pervers

Edicions Proa, 2023

Més sobre l'autor, ací i ací

0 han deixat la seua empremta:

Publica un comentari a l'entrada