[EN EL BRUNZIR PLUMBI...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

En el brunzir plumbi

de la mosca

convergeixen

els anhels del pelegrí

la set còsmica del cercador

un infinit alat

el déu melòman

 

Didac P. Lagarriga

Abismar

Pagès Editors, 2025

Més sobre l’autor, ací

AQUEST ANY MISERABLE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

AQUEST ANY MISERABLE

serà molt recordat i molt amargament

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

 

Els rics s’havien fet més rics encara

i Roma vivia per damunt dels tributs,

però ningú no ho veia perquè hi havia pa,

molt de pa, per als pobres i circ.

 

Tot el món es reia dels poetes, criatures

innocents, i dels crítics, ocells de mal

auguri, perquè no veien la bondat

del sistema, l’únic possible, amb cabals.

 

Fins i tot, a València, les grans curses

i les festes s’organitzaven per a ofrenar

als déus i als patricis de la metròpoli,

els béns d’un poble que respirava feliç.

 

I eren atacats d’injuriosos els qui gosaven

qüestionar la virtut dels governadors,

estimats pels plebeus i, fins i tot, pels

esclaus, com un camp en primavera.

 

Però els devoradors s’ho van menjar tot

i van haver d’actuar de carronyaires.

No hi havia ja el pa dels pobres

i un dia els poetes van ser escoltats.

 

Fou, aleshores, quan començaren a eixir

els corruptes i les històries dels ineptes,

i pels carrers la gent s’indignava,

mentre els lladres s’aferraven al senat.

 

I tot, tot, feia riure, perquè els espavilats

eren ignorants davant la justícia, i feien

riure, si no fos perquè tot, ben mirat,

feia plorar als pobres, com sempre.

 

Josep Antoni Fluixà

Capvespre de guerrers

Reclam Editorial, 2024

Més sobre l’autor, ací

EL SOL

 

(Imatge pròpia)

EL SOL

 

Com un melic de segell i or,

sangtraït llançat en roent,

diana singular, concèntrica fugida...

Amb corba trajectòria de rellotge ancestral,

fas ull oscil·latori i

t’encunyes la perla a funda oberta.

Ambre de groc i flama desfermada,

després de l’ocult, entres el ventall

i corones el dia de l’estirp

que força la mirada i encega l’aguant.

Quanta pupil·la d’homes

et canteja! Tità dels aires,

inapel·lable espai, cos

en moviment a la rodona i èlitre,

tu em sostens la moneda, cirial,

com bàcul regalim, amb l’espurnosa

traçada, santa soledat

de quin volar cap al lloc del meu gest.

Damià Rotger Miró

Natura elemental

Bromera Edicions, 2025 

Més sobre l'autor, ací i ací

JEROGLÍFICS

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Jeroglífics

Descriure el límit

dels contorns

només desespera.

Però la inèrcia

obliga.

És cert.

T’he pensat com un gos pastor

travessant els semideserts més punxeguts.

Perseguint un ramat imaginari.

He de vigilar més el que dic,

que potser s’entén

i potser fa forat

i si fa forat

vol dir

que també s’hi entra.

 

Anna Gual

Molsa

Adia Edicions, 2016

Més sobre l’autora, ací i ací

[ACÍ, A LA VIDA, TOT ÉS MASSA TÈRBOL...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ací, a la vida, tot és massa tèrbol.

A banda de l’angúnia que mai no ens oblida,

hi ha una guerra

tacant, prenent-li foc al mapa,

enllà lluny.

Als ulls venen imatges

que ens la mostren

de tant en tant, ferint-los.

Enllà, els homes, tots brutedat,

sostenen

la mort per la cua.

Les dones ja no són dones,

són feres

amb el cadell al coll,

i cauen

les ciutats al buit:

enderrocs i cadàvers

fan muntó... ¿Què et diria?

He isolat una imatge

 –imatge feta veu–

i te la porte al cercle,

on potser romandran encara,

molt tímides

partícules d’ulls vius,

concavitats d’orella...

Mira i escolta.

(i adorm-te tu també

xiquet, fill, home meu.)

 

Maria Beneyto

El que resta d'un clam perdut. 37 poemes inèdits

Bromera Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací

L’ABRAÇADA HERMAFRODITA DELS CARAGOLS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

L’ABRAÇADA HERMAFRODITA DELS CARAGOLS

 

I aquesta és l’ofrena d’amor

    sense límits dels caragols

 

    ésser tot u

fecundar i ser fecundats

    aventurats a tot allò que els circumda

 

fertilitzar i ser fertilitzats

 

    tot i alhora

 

Bartomeu Bagur Froilan

L’abraçada hermafrodita dels caragols

Viena Edicions, 2025

Més sobre l’autor, ací

[DIA RADIANT CLOÏSA DE LA VEU...]

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Dia radiant cloïssa de la veu que m’has creat
tot nu per caminar els meus diumenges de cada dia,
entre les benvingudes de les platges
fes bufar el vent fins ara inconegut,
estén un jardí d’estimació
perquè el sol hi rebolqui el cap
i encengui amb els llavis les roselles.
Les roselles que segarà la gent orgullosa
perquè no hi hagi altre senyal al seu pit nu
que la sang de la despreocupació que ha esborrat la tristesa
i ha arribat fins a la memòria de la llibertat.
He dit l’amor, la salut de la rosa, el raig de sol,
que és l’únic que de dret encerta el cor.
He dit Grècia que petja amb fermesa la mar.
Grècia que sempre em fa viatjar
a muntanyes nues glorioses de neu.
Dono la mà a la justícia,
font clara, brollador suprem.
El meu cel és pregon i immutable.
Allò que estimo neix sense parar.
Allò que estimo, sempre, tot just comença.

Odisseas Elitis

Sol primer

Godall Edicions, 2025

Més sobre l'autor, ací

[Traducció de Pau Sabaté]

[D'UN CÀLID SON...]

 

(Imatge pròpia)

D’un càlid son

he despertat

i tot ho miro amb meravella

i fades blaves d’univers

duen un foc que té el meu nom.

Soc mare estrella, germana lluna,

pedra guerrera i mil dones més.

I amb un sol gest cremo les gàbies

i tot allò que m’oprimeix.

 

Cèlia Nolla

Terra roja

Godall Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací

[JA EL VELL DEIA LA FÓRMULA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 

Ja el vell deia la fórmula secreta, i llur servici

prestaven sos ministres; i ja el primer catiu,

dada la sang, cremava sobre el sagrat caliu.

Llavors la profetissa, que amb lo seu vel de llana

solia el cap cobrir-se davant la mort humana,

se descobrí i, al caire més alt del talaiot,

en actitud resolta de qui callar no pot,

alçant al cel los braços desnús i la mirada

d’uns ulls a on llampega l’encant d’una inspirada,

així parlà: –Sentiu-me, ministres i guerrers…

Precís és que aquest jove cantor dels estrangers

aquí la sang no vessi: per víctima escollida

el déu ignot demana que l’entreguem en vida

allà dins la gran Cova, son temple misteriós.

Allà, en les grans angústies, un poble temerós

penetra per deixar-hi sa víctima més pura…

Deixem viu aquest jove dins la caverna obscura.–

 

Miquel Costa Llovera

La deixa del geni grec

Adia Edicions, 2025

Més sobre l’autor, ací

ELS PLATERETS DE LA BALANÇA

 

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Els platerets de la balança

 

Pesa, com pesa, el que ja ha estat dit

de mil maneres diferents,

 

però la necessitat de tornar-ho a intentar,

de dir-ho ni que sigui

amb un gram més de fondària

acaba decantant, sempre, els platerets

de l’àvida balança.

 

Potser vull dir que ja està tot dit,

que ja l’hem sondada, a bastament,

infatigablement, la fosquíssima gola

d’aquest pou insondable.

 

Potser no tan sols per això, però,

precisament per això,

aquesta sempre darrera pedra:

 

tot el nostre delit,

tots els nostres

inguaribles neguits,

 

amb ella.

 

Josep Civit i Mateu

Els cels dels divendres

Pagès editors, 2025

Més sobre l’autor, ací

UN CEL DE TEL DE CEBA

(Imatge no identificada presa de la zarza)

 

Un cel de tel de ceba

 

Verderols busquerets rossinyols sól·leres

cels plens de pols una guerra que s’enlaira

amb l’aleteig de l’ocellada on comencem a ser

un fèmur mig crani mig desenterrat

una estella d’os arrencada per un tret a boca de canó

garrigó vinagrella ravenissa

deixar-se caure amb tot el pes del cos dins el verd i el groc

campànules tan fràgils

el gust de la culata del mosquetó li recordava el del pa

i el d’un formatge vell

que s’esmicolava

Sebastià Alzamora

Sala Augusta seguit de Llengua materna

Proa edicions, 2025

Més sobre l'autor, ací

DESPRÉS DE PERDRE AFRODITA

 

(Afrodita de Capua. Detall)

Després de perdre Afrodita

 

Quan ebri de vi i fum m’endins solitari

            en la nit més cega,

quan la fosca furtiva

m’acull entre els seus braços

d’oratge i foc i llunyania,

encara sent, batec endins, el so silent

            d’un cant antic, coral, insaciable

com el desig atàvic de sàtirs i faunes.

Quan insomne i cansat procur fugir

de veus i quimeres, sentint sols l’encanteri

     d’òlibes i grills,

m’arriba encara

l’enyorança aspriva del teu cor vençut,

rendit, d’antuvi lliurat a la ira dels déus.

Qui no ha tastat la sang no sap què és la nit.

 

Pere Joan Martorell

Dansa nocturna

Editorial Proa, 2007

Més sobre l’autor, ací

[UN CRIT COM UN CANT...]

(El devallament. Rogier van der Weyden. Museu del Padro)

Un crit com un cant com una esquerda

un volcà als llavis     ofec nucli caníbal

en la nit     monstruosa

 

La llum li tocava la carn      estava pàl·lid

amb la sang estancada a les mans per la gravetat

estasi que s’apropia     de la forma

 

El seu cos és difícil

perquè és un cos      alliberat

 

Ets un posseït un panteix clavat a la mort

veig el camí soc la filla la mare

l’esposa coronada deessa    fúlgida en el centre de l’allau soc totes les veus

del deliri

 

Àngels Moreno

Clinamen

Viena Edicions, 2025

Més sobre l’autora, ací 

[DE SOBTE, UN PESSIC...]

(Imatge pròpia)

De sobte, un pessic d'aquella antiga elegia

m'ha assaltat a la memòria i he recordat

que sobre ella encara planegen els nostres dubtes

que no han estat resolts ni sé si ho estaran mai.

El futur el podíem intuir molt incert

i amb aquesta boira encara es veu massa difús.

Esperarem, decidirem amb els primers rajos.

Manel Hurtado

Dietari, els anys viscuts a la intempèrie

Onada Edicions, 2025

Més sobre l'autor, ací

CARÍCIES DE MARE

 

(Mare i fill vora mar.  Pablo Picasso)

CARÍCIES DE MARE

 

Torneu a casa,

carícies de mare,

que el cor s’ofega

i la claror dels llibres

alguns dies no em basta.

 

Jordi Pujol Nadal

Déu toca el saxo al bar dels homes tristos vestit de lluna plena

Viena Edicions, 2025

Més sobre l’autor, ací

[COM SABER ENCARA UN LLOC DE TU...]

 

(Imatge pròpia)

III

 

Com saber encara un lloc de tu

on reposar la mà, badada,

—un frec— i no sentir el gel

que em crema el palmell i m'escup?

Com en sabré aquest cau de tu?

Se'ns han conglaçat les carícies

que antany ens modelaven, i ara

nostres cossos són ganivets

afilats, esquerps, ignorats,

com arestes no encadellades.

 

Antoni Ferrer Febrer

El dol i la pedra

Ajuntament d’Algaida, 2015

Més sobre l’autor, ací