EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

dilluns, 13 de desembre de 2021

VEUS

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Veus

 

Endevine tristor rere del teu somriure

pluges desconegudes.

                                       Sé que no tinc dret

a ser on tu ets però no t’atures al llindar

fes per entrar-hi, escata la pell

amb ànsia i copsaràs el que costa

d’arribar al moll on la veritat

és més veritat i més eloqüent

la renúncia.

                     Assajaré de prendre

el teu lloc, hi faré de tu, que et sé poeta

en cerca entre els humans del més humà.

 

Mire les teulades que ha netejat

la tempesta, d'un ocre lluent, viu.

També les oronetes les observen

des del fil que els serveix d'observatori.

Mouen el cap amunt i avall, afirmen

també el meu goig en observar com l’ànim

pot espolsar-se el més amarg i ranci.

 

Sé més de mi com més de tu m’arriba

i em trobe sol quan no hi veig misteris.


Vicent Alonso

Han fugit les merles de març

Café Central / Llibres del segle, 2021

Més sobre l'autor, ací i ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

M'agraden molt els últims versos:

Sé més de mi com més de tu m’arriba
i em trobe sol quan no hi veig misteris.

Darrera de cap somriure hi hauria d¡haver tristor!

Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Són preciosos els versos de Vicent Alonso.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada