EMPREMTES

La poesia vol ser, bàsicament, intuïtiva. JOSEP MIR

dimecres, 28 de juliol del 2010

DE POETES CREATS: DAVID JERUSALEM

Jorge Luís Borges, en el relat inclós en “El Aleph” titulat Deutches Réquiem crea un poeta que anomena David Jerusalem. Aquest és un símbol del poble jueu. El relat conté les reflexions d’Otto Dietrich zur Linde, un torturador i assassí nazi, subdirector del camp de concentració de Tarnowitz, moments abans de morir. Aquestes poden ser dos possibles intencions de Borges en crear aquest poeta: Una, la relació de debilitat del poeta amb el poder; l’altra apunta a la poesia o el poeta com a ens de força i, per lògica conseqüència, com a perill amenaçant. Otto Dietrich zur Linde explica la relació entre ell com a torturador i la seua víctima d’aquesta manera:

Era éste un hombre de cincuenta años. Pobre de bienes de este mundo, perseguido, negado, vituperado, había consagrado su genio a cantar la felicidad. Creo recordar que Albert Soergel, en la obra Dichtung der Zeit, lo equipara con Whitman. La comparación no es feliz; Whitman celebra el universo de un modo previo, general, casi indiferente; Jerusalem se alegra de cada cosa, con minucioso amor. No comete jamás enumeraciones, catálogos. Aún puedo repetir muchos hexámetros de aquel hondo poema que se titula Tse Yang, pintor de tigres, que está como rayado de tigres, que está como cargado y atravesado de tigres transversales y silenciosos. Tampoco olvidaré el soliloquio Rosencrantz habla con el Ángel, en el que un prestamista londinense del siglo XVI vanamente trata, al morir, de vindicar sus culpas, sin sospechar que la secreta justificación de su vida es haber inspirado a uno de sus clientes (que lo ha visto una sola vez y a quien no recuerda) el carácter de Shylock. Hombre de memorables ojos, de piel cetrina, de barba casi negra, David Jerusalem era el prototipo del judío sefardí, si bien pertenecía a los depravados y aborrecidos Ashkenazim. Fui severo con él; no permití que me ablandaran ni la compasión ni su gloria. Yo había comprendido hace muchos años que no hay cosa en el mundo que no sea germen de un Infierno posible; un rostro, una palabra, una brújula, un aviso de cigarrillos, podrían enloquecer a una persona, si ésta no lograra olvidarlos. ¿No estaría loco un hombre que continuamente se figurara el mapa de Hungría? Determiné aplicar ese principio al régimen disciplinario de nuestra casa y... A fines de 1942, Jerusalem perdió la razón; el primero de marzo de 1943, logró darse muerte.
Ignoro si Jerusalem comprendió que si yo lo destruí, fue para destruir mi piedad. Ante mis ojos, no era un hombre, ni siquiera un judío; se había transformado en el símbolo de una detestada zona de mi alma. Yo agonicé con él, yo morí con él, yo de algún modo me he perdido con él; por eso, fui implacable.

Podria ser aquesta una part del soliloqui de l’avar Rosencrantz amb l’àngel?

ROSENCRANTZ PARLA AMB L’ÀNGEL (fragment)
...
Ofegat pel remordiment i per la boira del temps,
asfixiat per l’armadura de la incertesa,
esgotat per la desídia de la vida...
em presente a tu, sol i perdut.

Ara que les meues seques llàgrimes d’arena cauen
sobre els baguls de les monedes.
Ara que, rendint comptes, sent aquest silenci de metall
que atrapa els meus bocins de vida.
Ara que les arestes de la quietud
s’eixamplen amb serena fragilitat.
Ara que, esquinçat de mi mateix,
el meu cos indigne i desmembrat
deixe per a ser arrossegat com una serp cap el seu cau.
Ara tu diràs: “El destí de l’usurer s’ha acomplit”.
I els esparvers fixaran la seua mirada en mi.
I jo seré emportat per un vent lleuger.

I quan el silenci s’atrevisca a il•luminar l’últim raig de llum
et dic, amic, que restaré al ventre infernal esperant-te.
...
 
(Mort d'un avar, Hieronymus Bosch)

2 han deixat la seua empremta:

novesflors ha dit...

Excel·lent poema. Sens dubte.

Calpurni ha dit...

Gràcies, Novesflors. Ets molt amable.
Salut.

Publica un comentari a l'entrada