El peixet d’argent s’escola pel forat de l’orella. A poc a poc va menjant amb feredat les restes de la batalla. Rere uns segons eterns comença l’aquelarre dels sentits. La lluna giravolta i es perd en infinituds de llenguatges. La foscúria arriba amb pas segur. El terrabastall és inevitable.
El peixet d’argent rosega fructíferament les estelles de la memòria. La llum, que serpenteja amb neguitosa inconstància, no arriba als indrets de l’eternitat. Fermament, constantment, la negació de la mirada es fa present.
El peixet d’argent s’arrossega ara per camins de records. El dolor és ja insuportable. La distància és ara inabastable. La consciència n’és un got ple de pors i fel.
El peixet d’argent s’atura un moment. La respiració es fa més lenta. La somnolència llisca entre miracles perduts. La incertesa ix del seu amagatall.
El peixet d’argent cau per l’abisme negre, buit i rígid de la nit fosca i una flaire intensa de colors i silencis ofegats se senyoreja de la meua caricatura.
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
muy muy hermoso me recuerda a Obabakoak
un fuerte abrazo
Gracias Iosu por el cumplido. De Bernardo Atxaga he leido sus poemas. El libro de los de Obaba no lo he leído pero ahora me pica la curiosidad.
Salud.
Publica un comentari a l'entrada