AUTOPSICOGRAFIA

L'heterònim de F. Pessoa, Bernardo Soares, l’abril de 1931, va escriure el poema “Autopsicografia”:

O poeta é um fingidor

Finge tão completamente

Que chega a fingir que é dor

A dor que deveras sente

E os que lêem o que escreve,

Na dor lida sentem bem,

Não as duas que ele teve,

Mas só a que eles não têm

E assim nas calhas de roda

Gira, a entreter a razão,

Esse comboio de corda

Que se chama coração

El poeta és fingidor.

Fingeix tan completament

que fins fingeix que és dolor

el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu

en el dolor llegit sent

no els dos que el poeta viu

ans només el que ell no té.

I així per la vida roda,

joguinejant amb la ment,

un tren de corda que roda:

el cor, contínuament.

 (Trad. Joaquim Sala-Sanahuja)

PEDRES

(Poema recitat per l'autora)

PEDRES

Si la veu pogués sortir a les fotografies
com hi surt l’ombra o la tendresa —tot i ser
realitats més vulnerables—, sentiria
un cop més el meu pare explicant-me que, abans
de collir una pedra, cal fer-la rodolar
amb el peu o amb una branca per espantar
els escorpins que s’hi amaguen com punxes seques.
Mai no vaig preocupar-me’n. Perquè tenir sis
anys era senzill, senzill com morir-se. En tots
dos casos, no hi havia més secret que l’aire:
respirar-lo o no respirar-lo, com si l’ànima
fos plena de diminuts alvèols que s’obren
i es tanquen. El primer escorpí que vaig veure
va ser al llibre de ciències naturals,
atrapat per sempre entre les pinces severes
del temps. De vegades, però, els llibres no expliquen
tota la veritat, com si no la sabessin
o l’haguessin oblidat camí de la impremta.
Aràcnid que té el cos dividit en abdomen
i cefalotòrax. Res no hi deia del sol
ardent a la llengua, de la por, de l’espiga
travessada al coll. Jo no sabia llavors
que les paraules són immensos icebergs
que oculten sota les aigües glaçades molt
més del que mostren. Com la paraula escorpí.
I ara, mentre el telèfon sona insistentment
–un crit agut de matinada–, mentre em llevo,
encenc el llum, acosto la mà al seu cos blanc
de plàstic que brilla com una pedra al sol,
mentre el despenjo, i dic sí?, i algú em diu que ets mort,
jo només penso en els escorpins, en allò
que volies dir-me quan repeties fes
rodar les pedres, sisplau, fes rodar les pedres.

GEMMA GORGA, El desordre de les mans (2003)
Més  sobre l'autora ACÍ.

M'ACLAME A TU

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.


            
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

LLUM



(Imatge pròpia)



DE POETES CREATS PER MI: CARLES CALAFORRA CUNYAT



(Imatge no identificada, presa de la xarxa)



Carles Calaforra és un curiós cas de poetes desconeguts. Fins la seua mort molt poca gent sabia a què es dedicava. Nascut a Benaguasil (Camp de Túria), ha viscut tota la seua vida en aquest poble. Gràcies a la considerable quantitat de diners que els seus pares el van deixar en herència va poder viure des dels vint anys fins el moment de la seua mort dedicant-se a l’única passió que tenia: la poesia.

La premsa local del dia 22 de juny de 2010 va comunicar la seua mort en aquests termes:

“Carles Calaforra Cunyat, veí de Benaguasil, ha estat trobat mort per causes naturals en sa casa per la persona que s’encarrega de la neteja. Tenia 57 anys. Els veïns diuen d’ell que era una persona taciturna, que pràcticament no eixia de casa i era poc conegut. Allò particular d’aquesta notícia és que quan la policia ha entrat en l’habitatge l’ha trobat mort al seu estudi de treball. Al costat hi havia 105 llibretes escolars que contenien altres tants poemaris, perfectament ordenats cronològicament. Cap d’ells contenia cap correcció cosa que fa pensar que era molt meticulós en el seu procés de creació. Una coneguda editorial valenciana ja s’ha interessat pel contingut d’aquestes llibretes amb la idea de publicar aquesta obra completa. En vida, Carles Calaforra no va tenir cap interés per publicar-la o compartir-la. Entre els poemaris hi ha títols tan diversos com Poemes a contrapèl, Renúncia a la vida, Refugi d’absència, La balada del temps, La mirada obliqua, 69 postures del poeta davant la poesia, Les relíquies de la memòria, El gat i la rosa, L’eternitat commoguda...”

Del poemari 69 postures del poeta davant la poesia, el Cau de Calpurni pot oferir als seus lectors aquest poema aconseguit en exclusiva:

 POSTURA NÚM. 45:
EL POETA PARLA AMB EL SEU POEMA

Poema,

sé que estic escrivint-te

i alhora matant-te.

Sé que em mires,

esperant les meues paraules.

Sé que esperes expectant

la teua contínua transformació.

Sé que et done part de mi

i tu l’atresores com si només fóra teua.

Sé que naixes de la meua mà

i t’assassine amb un punt i final.

Sé que quan acabe d’escriure’t

moriràs en la més eterna soledat.

També sé que jo moriré

però tu renaixeràs cada colp

que una persona de mirada amable

contemple les teues paraules

i tu la transformes en el teu poeta.

Llavors, jo hauré desaparegut

del teu ser,

poema.

DESNÉIXER

Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l’úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.



Maria-Mercé Marçal
Raó del Cos

D'ALLÒ QUE...

D'ALLÒ QUE EM VA CONFIRMAR EL LLIBRE DELS DEGANATS: GUARISMES DE VESPRA NO FAN LA CRESTA

 

(El poeta i la musa, Rodin)

No vulgues tenir a casa poeta ni dona:

Són de la mateixa pasta, farina borda.

De LES LLIMES DE LA VOSGIANA, Pere Bessó.

Més sobre l'autor ací i ací

ALTRE POEMA AMB TIGRE

He trobat un altre poema amb tigre que he enviat al poeta Joan Navarro (col·leccionista d'ells a la seua revista electrònica sèrieAlfa). Us invite a enviar-li els poemes amb tigre que trobeu en les vostres lectures.

Aquest poema és d'autoria compartida: Joan Casas i Feliu Formosa. M'ha atacat des del llibre Pols al retrovisor, editat per 3 i 4 el 1989. Està a la pàgina 30 i és el poema 22

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

22

Els ulls del tigre i algunes paraules
llencen a la paret clapes de llum
que fascinen les nimfes, les sirenes
i tot el bestiar de la peixera.
Jeus al sofà, sotges el far, la llum
intermitent; sonen les notes tèbies
de la cançó que cantes a la dutxa
mentre et devoren qui sap si les piranyes
simbòliques d'un Riba transformat
en pixarada exòtica. El tam-tam
diu que tampoc vindrà, que ets condemnat
(mentre a la selva riuen guacamais)
a repetir aquest gest i a no gaudir-ne.

Més sobre Joan Casas, ací.

Més sobre Feliu Formosa, ací.

PREMI LITERARI FRANCESC BRU DE POESIA

"El dia 9 de desembre va tindre lloc la resolució del la XIX edició dels Premis "Francesc Bru" de narrativa i poesia valenciana, que convoca la Regidoria de Cultura de l'Ajuntament de Canals. En la modalitat de poesia en valencià el premi ha estat per a Jesús Girón Araque, de la Pobla de Vallbona amb l'obra Records d'infantesa".

Aquesta és la nota que va publicar en la seua pàgina web l'ajuntament de Canals.

El meu poemari, com el títol indica, conté eixos records de la infància que tots tenim. Estan identificats amb cucs de seda que a poc a poc es van metamorfosant i es converteixen en part essencial d'un mateix. Ha estat publicat per l'ajuntament dins d'un enorme llibre i es perd entre centenars de pàgines dedicades a les festes de Sant Antoni i al poble.

Aquest és el poema que obri el poemari:

(Imatge pròpia)

CUCS DE SEDA

És com si un dia qualsevol

omplires el cervell de cucs de seda

i esperares pacientment la metamorfosi

-lenta i inexorable- fins el naixement de la papallona.

A poc a poc vas desfent els capolls

i vas ordint, a milers, records amb fils de seda

                              -amb moments daurats-

i no tens por perquè es trenque el suau fil

                              de la memòria.

És com si un dia qualsevol

aletejara tendrament la papallona amagada

als indrets del teu temps

i agafares el seu vol subtil i el convertires

en l’aliment que et va nodrint.

A poc a poc vas engreixant les teues hores perdudes

ara revifades al foc de la melangia

                             i de la dolcesa.

És com si un dia qualsevol te n’adonares

                             que ho has perdut tot,

                             però que ho tens tot.