EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

dilluns, 24 de gener de 2011

M'ACLAME A TU


M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.


            
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

6 han deixat la seua empremta:

Carme ha dit...

Mai no me'n canso...

onatge ha dit...

Jo també m'aclame a tu. Aquest poema cantat per l'Ovidi el porto al mòbil com a so...

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Magnífic el poema d'Estellés, gran l'Ovidi i memorable en Toti...

Des del far m'aclame a tu.
onatge

novesflors ha dit...

Un tàndem, Estellés-Ovidi, inoblidable.

Francesc Arnau ha dit...

Amic Jesús, quins grans homenots (l'Estellés i l'Ovidi), i quanta falta que ens fa personatges com aquests per a endreçar el País....
Salut!
Per cert, anares a l'Eliana al recital del Raimon? Va estar un gran concert! Com als vells temps!!!

Olga Xirinacs ha dit...

En alguns aspectes aquest poema em recorda Espriu. Com a càntic de temple, com a invocació de la terra i també per la memorable frase d'Espriu: "cisternes seques esdevenen cims / pujats per esglaons de lentes hores." Aquesta frase l'he tingut sempre com símbol del que és la vida.
Els poetes es barregen, es complementen.

CALPURNI ha dit...

Estellés i Ovidi, dos grans, sí.
Gràcies pels comentaris.
Salut.

Publica un comentari a l'entrada