EMPREMTES

El poema es algo que murmura muy bajito, y hace falta silencio para poder oírlo.CHANTAL MAILLARD

dijous, 13 de gener del 2011

DESNÉIXER

Morir: potser només
perdre forma i contorns
desfer-se, ser
xuclada endins
de l’úter viu,
matriu de déu
mare: desnéixer.



Maria-Mercé Marçal
Raó del Cos

6 han deixat la seua empremta:

zel ha dit...

Ara mateix em costa acceptar el "desnéixer", tot i que el poema és preciós...

Anònim ha dit...

Bell poema que a mi em suggereix un retorn a l'origen per mitjà de la poderosa imatge de "ser xuclada endins" de la matriu d'una
deïtat femenina. Un des-néixer, que és com un tornar a néixer!

fanal blau ha dit...

Impressionant la M. Mercè Marçal!
No la deixarem morir.
Gràcies!

lisebe ha dit...

Sempre m'agradat molt Maria Mercé Marçal !! La pena es que el cancer la va matar tant jove!! que el buit es mes gran ..

Gràcies per aquest record d'ella

Bon cap de setmana

Olga Xirinacs ha dit...

Hi ha un deixant de tristesa als ulls i al mig somriure de Maria Mercè: el de la persona que sap veure el món.

Calpurni ha dit...

Gràcies a tots i totes pels comentaris.
Quantes coses es poden suggerir amb 18 paraules!
Salut.

Publica un comentari a l'entrada