DE POETES CREATS PER MI: CARLES CALAFORRA CUNYAT



(Imatge no identificada, presa de la xarxa)



Carles Calaforra és un curiós cas de poetes desconeguts. Fins la seua mort molt poca gent sabia a què es dedicava. Nascut a Benaguasil (Camp de Túria), ha viscut tota la seua vida en aquest poble. Gràcies a la considerable quantitat de diners que els seus pares el van deixar en herència va poder viure des dels vint anys fins el moment de la seua mort dedicant-se a l’única passió que tenia: la poesia.

La premsa local del dia 22 de juny de 2010 va comunicar la seua mort en aquests termes:

“Carles Calaforra Cunyat, veí de Benaguasil, ha estat trobat mort per causes naturals en sa casa per la persona que s’encarrega de la neteja. Tenia 57 anys. Els veïns diuen d’ell que era una persona taciturna, que pràcticament no eixia de casa i era poc conegut. Allò particular d’aquesta notícia és que quan la policia ha entrat en l’habitatge l’ha trobat mort al seu estudi de treball. Al costat hi havia 105 llibretes escolars que contenien altres tants poemaris, perfectament ordenats cronològicament. Cap d’ells contenia cap correcció cosa que fa pensar que era molt meticulós en el seu procés de creació. Una coneguda editorial valenciana ja s’ha interessat pel contingut d’aquestes llibretes amb la idea de publicar aquesta obra completa. En vida, Carles Calaforra no va tenir cap interés per publicar-la o compartir-la. Entre els poemaris hi ha títols tan diversos com Poemes a contrapèl, Renúncia a la vida, Refugi d’absència, La balada del temps, La mirada obliqua, 69 postures del poeta davant la poesia, Les relíquies de la memòria, El gat i la rosa, L’eternitat commoguda...”

Del poemari 69 postures del poeta davant la poesia, el Cau de Calpurni pot oferir als seus lectors aquest poema aconseguit en exclusiva:

 POSTURA NÚM. 45:
EL POETA PARLA AMB EL SEU POEMA

Poema,

sé que estic escrivint-te

i alhora matant-te.

Sé que em mires,

esperant les meues paraules.

Sé que esperes expectant

la teua contínua transformació.

Sé que et done part de mi

i tu l’atresores com si només fóra teua.

Sé que naixes de la meua mà

i t’assassine amb un punt i final.

Sé que quan acabe d’escriure’t

moriràs en la més eterna soledat.

També sé que jo moriré

però tu renaixeràs cada colp

que una persona de mirada amable

contemple les teues paraules

i tu la transformes en el teu poeta.

Llavors, jo hauré desaparegut

del teu ser,

poema.