DESIG QUE SEMPRE MOR

(Enric Solbes, L'assassinat de l'amant.)
(Il·lustració presa del mateix llibre que el poema)

Que els déus em perdonen.
Des d'ara, agost de no sé quin any,
jure consagrar la meua vida
a la bellesa. Cisellar amb rou
les arestes dels diamants,
i beure, quan els ulls es perden a l'abís,
del calze més reblert, la vida més pregona,
degotim al coltell.
Veig, contínuament, dels amants caure
els pètals que un jorn de les ruïnes
escolliren, l'herba que abraçava
un camí entre les pedres, allò que ingenus
van dir etern.
Aqueix és el desig que sempre mor.
La història d'uns llavis,
el somni d'una llum.
Jo, no obstant això, li dic bellesa.
I escull aquest ofici
d'esmoladors de paraules,
de fetillers, de mags, d'estranys bojos.
I escric i reescric el mateix poema,
i comet sacrilegi i ofrene culte
a tot allò que sempre ha mort,

a tot allò que sempre ha mort,
un circell a l'orella,
onada que romp contra el teu cos.

Que els déus em perdonen.

Ramon Guillem i Alapont

Tret de L'espai del vers Jove. Mostra poètica jove 85.

Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. Generalitat Valenciana, 1985

Més sobre l'autor ací , ací i ací.