POEMA AMB DATA (XXIV): CAP D'ANY

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Cap d’any arriba de nou

com un petit vici afegit

a aquest aplec de rauxa i disbauxa.

Encarna Sant-Celoni i Verger

Sénia de petits vicis

La Forest d’Arana, 1989



Més sobre l'autora, ací.

INNOCENTADA

La notícia de l'escrit anterior és, evidentment, una innocentada como així ho van fer notar algunes lectores als comentaris.

No haguera estat malament que fóra veritat, però quan hi ha altres coses tan necessàries en què pensar com menjar i sobreviure ja se sap.

Es veia clarament que era una innocentada: el nom del poeta filantrop ja ho deia: Indalecio Norberto Centeno-Tarancón Dávila. Hi ha algú amb aquest nom? Potser sí, però quina faena!

He d'agarair a José Luis Royo, peridodista esportiu de La Verdad de Albacete, que em prestara la seua imatge per a il·lustrar la notícia, sense saber-ho ell.

NOTÍCIA

Aquesta notícia ha estat treta del diari “La Verdad” d’Albacete.

CULTURA

POETA  FILÁNTROPO DESTINARÀ EL DINERO QUE LE HA TOCADO EN LA LOTERIA DE NAVIDAD A LA EDICION Y FOMENTO DE LA POESÍA

El poeta albaceteño Indalecio Norberto Centeno-Tarancón Dávila destinará los 400.000 euros que le ha tocado en la lotería de Navidad a la creación de una editorial que publique libros de poesía y al fomento de actos culturales y sociales cuya finalidad sea la difusión de esta. Considera que en los momentos actuales la cultura y el humanismo han perdido la batalla en un mundo en el que la economía es la única razón de ser. Ha expresado su intención de ayudar de manera desinteresada a cualquier poeta que tenga algo que expresar y que hasta ahora no haya podido editar sus versos. El poeta conoce muy bien esta situación ya que hasta ahora no ha podido editar ni uno de sus poemas. El primer libro que verá la luz en la nueva editorial será una colección de sus poemas que se titulará “Antología de poemas injustamente no editados (1965-2012)”.

Otra de sus intenciones es popularizar la poesía y hacer que esta llegue al mayor número posible de personas. “Venderé los libros editados por mí en Mercadona, si hace falta”, ha comentado jocosamente el afortunado poeta.

[…]

Aquesta ha estat la notícia i aquesta és la reflexió: Està boig aquest poeta? Ha perdut el nord? Pot la poesia ser tan important per a aquesta persona que és capaç de gastar-se el suculent premi en llibres de poesia? Digueu-ne la vostra.

POEMA AMB DATA (XXIII): NADAL (25 de desembre, 1993)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Restar ací, una nit de Nadal més,

foradat d'alcohol i en quarantena,

excitat com un bou, un semental,

en l’estat de la mar dolça i funerària

(i no sé, de tot açò, què és el que em recorda

aquell conte de Dickens —tota la usura, la llàstima—

o potser el relat més ambiciós de Verne);

sóc en una nit saquejada i dolorosa,

amb un dolor possiblement molt poc humà

que, gràcies a Déu i a Mi, res no diu al destí útil

de l'individu i de les seues circumstàncies.

Em sent,

ara que poc falta perquè l'any acabe,

o bé comence, com el mort de la sang més freda i aspra;

de bell nou em sent com la mort rescatada, nascuda

per a poder-la viure ben plena i solitària.

Restar ací, viscut, amb sang de brandi i nicotina,

una nit de Nadal més, assetjat, vedat, enlluernat

pel poema impotent, llums de gas, sols caiguts,

caceres de l'ull d'ambre i abrusat,

aqueixos versos tan roïns sobre estrelles consumides...

Mireu-la: la meua companyia és la nit, tan abstracta

a l'altura de les hores entusiasmades el xampany

de la pau, indumentada de mort i de tantes inversions

de capital..., quins senyals ara el temps m'amaga?

Josep Porcar

Dotze poetes joves valencians

Tàndem Edicions, 2000

Més sobre l'autor, ací i ací.

POEMA AMB DATA: ENTRADA D'HIVERN

(Gàrgola de la catedral de Tarragona. Foto d'Alfredo Rico)

PAS DE figures: negre i blanc,
dames i escacs, taulers de vida i mort. Bergman.
Tota la ciutat raja d'hivern, avui,
i aquí, a la catedral, des dels cimboris, cúpules i torres,
vidriats i canals, l'aigua de pluja
es recull a les gàrgoles.

Les gàrgoles, ¿qui hi ha que les escolti?

¿I de nit? Es un so delicat,
gola grotesca no esculpida per ser oïda,
sinó pel fet funcional de compassar i comboiar les aigües.

Comencen els tambors de l’Oratori,  

un trasbals de trompetes i timbals
i de veus estentòries, abrandades.
Llisca el metall amunt, que llueix sota els focus.
L'hivern és fora, tot just ara comença
i aquest barroc brillant el surt a rebre.

Hi ha hivern a tots els cors,

és nit del vint-i-u de desembre del set.
Nadal de fred i foc alhora,
glaç i mestral, paraigües, tos, bufandes,
l'aigua que va esbandint escales venerables
carregades de fòssils i passos de gitano.
Aquí, dies antics d'una guerra passada
es van tenyir de sang.
La pau inútil.
L'hivern sonor de l’Oratori —l'altre, el de Bach, vull dir—
parla de pau inútilment
¡I fa tants anys!

No són els àngels dels Van Eyk, aquests cantors,

però les veus igualment es barregen catedral enlaire
i pugen més amunt, celestes.
Els focus del carrer fan llum taronja als vitralls baptismals.

En una pausa sento un colom que parrupa,
inquiet: li trasbalsen el son.
Ara canta un solista, ara recita.
Bach dirigeix des de l’hivern de Leipzig,
sempre és allà, ¿ho sabíeu?

Olga Xirinacs

Oratori d'Hivern (dins d'Óssa Major)

Ed. Òmicrom, 2009

Més sobre l'autora ací i ací. 

MAREES



(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Els dies van i vénen com les marees, estenent-se com a portes d’aquest absurd palau que és la vida. Cada una tanca la sorpresa del futur o l’agressió violenta del passat, un desordre que ens domina sempre en raó inversa a la voluntat i el desig.
Hi ha moments que són com lupes que assenyalen la minúcia d'aquest caos. I ací és on ronda la bogeria i ens sedueix a la vora de l'abisme una mena de somni innocent on tots els pensaments contribueixen a l'assoliment d’eixe vitrall que és l'ànima: domini de totes les ombres i tots els brillantors.

gil t. sousa

Falso lugar

(Poema tret del blog de l'autor, traduït del portugués per mi)

AMOR DE TERRA

(Fotogradia d'Ivan Zaglac)

I 

VÓS, que teniu vint-i-dos primaveres,

vós, que teniu els vostres cabells negres,

vós, que teniu molt lleugeres les cames,

amb el grapat del pubis al baix ventre,

i jo, que tinc cinquanta-i-tres tardors 

que em van pujant com heura per les cames

i van tacant totes les meues síl·labes 

d'amarg accent, d'hivern, de soledat;

vós, que teniu allò que a mi em manca, 

temptant forats de l'esquelet inerme 

amb balbes mans de reconeixement...

De vós, a mi, em ve un gran benefici 

reviscolant la primavera tènue 

i despertant una cendra llunyana.

Vicent Andrés Estellés

Llibre d'Alzira

Edicions Bromera, 1996

 

ANAMNESI

(Fotografía de Miguel David)

Talla el secret la llum del record

com talla el primer raig de l’alba

el vidre negre, dur i estrany de la nit.

Amb hores perdudes de salabror,

esgarra el record les cortines gastades

de l’estança del silenci amenaçador.

Guarda el silenci els gestos i les mirades

en la profunditat dels sentiments

com els núvols amaguen el seu secret.

PENSAMENTS PINTATS (XVI)



(Un parell de sabates, Vicent Van Gogh, 1887, Museu d'Art de Baltimore)

Sé per a què serveixen les sabates però no sé per a què serveixen les ideologies.

ES LLOGA AQUEST POEMA

(Imatge no identificada presa de la xarxa,
selecciona per Pere Bessó per al seu  poema)

…bell fang

el meu cor, un poema a llogar

Uluer Aydoğdu

  

Cites Theodor Adorno com a cosa del passat (ara que estem instal•lats a la casa de la crisi i ens batega a prop el pols de matalaf menut dels indignats):
cristall
candeler
d’Istanbul
raki
vessat
al
pèl
ai
d’aigua…

Pere Bessó  Aigües turques, 2010

Poema que em va dedicar Pere al seu blog Poètica Compartida el 25 de juny de 2011

SILENCI

(Fotopoema fet per mi a partir d'una imatge no identificada presa de la xarxa)

POEMA AMB DATA (XXII): ORIGEN (4 DE DICIEMBRE)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Allí, desnudo, estaba

un 4 de diciembre, a media tarde.

Quizá para que alguien preguntara

de qué extraña enajenación fui fruto

o qué pensaba hacer.

Me atendieron obsequiosos,

pero un miedo los invadió

antes del llanto.

Después,

dieron por inevitable lo sucedido,

me recibieron simulando dicha,

dejando a un lado las preguntas,

retirando placentas con esfuerzo...

Se cumplió, sin excusas,

el ritual acostumbrado.

Escupí la sal. No obstante

ya era hijo de Dios.

Fernando G. Delgado

Autobiografía del hijo

Ed. Pre-textos, 1995

Més sobre l'autor, ací

 

POEMA AMB DATA (XXI): CUARTA CARTA DE RELACIÓN (2 DE DICIEMBRE)

(Imatge no identificada presa dela xarxa)

               A Severo Sarduy

Espejo sin imagen, la miro y me veo hermoso.

Quisiera regalarle mis huesos.

No son ojos granos de café que miran.

Venus de Tacarigua, un chinchorro te enseñó a caminar.

Tienes tus grandes pies de tierra en la tierra

y por ti siento amarilla la redondez de la luna.

Es el 2 de diciembre.

Estamos en el Museo de Ciencias Naturales.

Hay policía, hay collares, hay pistola.

Se descascara el techo de África y veo nubes.

Me gusta vivir en las nubes cuando llueve.

Ahora soy un viejo constructor de pirámides;

gasto manos cortando piedras

para que Akhenaton sin rugir me regale leonas.

¿No me crees? Chupa estos muñones

y hablarás latín con Aristóteles.

Faisán bajo tierra, codorniz de reojo, magnes mumia.

Busco relojes suizos en el Libro de los muertos,

golpeando el párpado a Isis, que regaña abejas,

y según fluye el Nilo me alimento de momias.

Prueba estos trapos, digo,

mastica bien esta carne.

¡Yo me limpio las uñas con colmillo de elefante!

¡Nunca olvidaré cómo hablar a los dioses!

¡Qué más quieren!

¡Los poetas son unos hijos de Poe!

Por eso escarbo al revés con letras de niño.

Por eso escribo apretando hormigas

en el nombre del padre y del hijo.

Acércate, apriétame la lengua,

escucha cómo escribo. La o azul es muy hermosa.

Soy un fantasma de mármol

nadando en antílope al silbar la hiena.

Mi carne se la lleva el viento.

Octavio Armand

Biografía para feacios

Ed. Pre-textos, 1980 

Més sobre l'autor, ací

 

FIGURES SOTA LA PLUJA D'UN DIUMENGE D'OCTUBRE DE MIL NOU-CENTS SETANTA QUATRE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Ara plou dolçament, amb tendresa que sols

la tardor, sempre nova, sap donar-li a la pluja.

Núvols grisos desfets omplin l'aire i ens deixen

un fum d'aigua i de llum pels carrers de València.

Com portada per l'aire de la nova tardor,

la cambra oberta al cel pel celobert ja fosc

ha pres l'olor mateixa que tenia quan l'últim

fred d'un remot hivern ens ajuntà una nit.

L'olor d'ara a la cambra, de primaveres grogues,

d'anhels humits filtrant-se per la pell, pel cos tot,

de records i presències, dels moments que tu omplires,

ha fet créixer de nou enmig de la penombra,

com si penombra fos l'habitant dels teus llavis,

flors d'amor que em naixien entre adormides ombres,

quan buscàvem calor en el cor de la nit.

He deixat tota oberta la finestra del quarto

perquè s'emporte el vent el record del teu flaire.

I assegut al recer del balcó de la casa

he mirat el carrer d'Amadeu de Savoia;

m'ha abraçat un fred lleu que envermelleix les galtes

i porta gust de pluja, dies, colors, records

de l'hivern que tu fores; he mirat el vol negre

de paraigües lluents que fan els qui passegen;

i amagat al darrere del jersei ple de pluja

el costum d'estimar, insistentment amarg,

fa que sotje el carrer i que espere trobar-te

travessant la vorera banyada, car hui és festa

i podria ser que vingueres a ma casa.

Gaspar Jaén i Urban
Cadells de la fosca trencada
Ed. Tres i Quatre, 1976 

Més sobre l'autor, ací 

CAMINS SENSE GLÒRIA

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Qui ha desitjat, com jo, allò que ha oblidat

sap que arribarà el moment de restar mut, invisible,

de perdre l’alè rere ombres confuses i negres,

de deixar fluir melodies per costeres de violins.

Sols aquell que ha envejat la llum

pot encalmar la foscúria.

Sols aquell que ha somiat eternitats

pot saber com és de curta la vida.

Sí, jo conec silencis eterns

—malsons de callada solitud—,

silencis que gebrarien el cor de l’aurora.

(Voldria seguir

     estimant encara la llum i els somnis,

però he d’acatar l’obra imperfecta,

la caiguda de l’arbre corcat

                               enmig dels camins sense glòria.)

De Seducció del silenci

(1r premi de poesia Cristòfor Aguado i Medina. Picassent 2011)

PENSAMENTS PINTATS (XV)

A la Borsa de Nova York

la cotització dels poemes

ha baixat perillosament.

FINAL!

- Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a un altre clos.
La teva dictadura, la teva puta vida d’assassí,
quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.
Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda.
Sa Excremència!
Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

Joan Brossa
(Poema escrit el 20 de novembre de 1975)