Al mes de juliol vaig publicar al blog un poema que havia llegit en un llibre de Trinitat Garcia i Sebastià titulat Fes-me paraules tret de la biblioteca municipal, llibre d’edició modesta, d’una editorial poc coneguda. El poema demanava que les paraules sonaren com a no dites, com a rialles de xiquets a mitja tarda.
L’autora, uns mesos després de la publicació es va posar en contacte amb mi mitjançant correu electrònic agraint-me la publicació. Unes setmanes més tard va tenir la consideració d’enviar-me un exemplar del llibre que guarde curosament.
En va contar que... “quan era menuda; molt menuda, m’agradava aprendre poemes de memòria, ben llargs i dramàtics, on poguera mostrar les meues “qualitats” interpretatives, -carregant les tintes- fent aborronar l’auditori. Com ja vaig descarregar tota la meua força i com que després, tot això ja va passar de moda, em vaig capgirar en una rapsode intimista i suau on la meua veu seguia aborronant a uns espectadors més especialitzats i molt més cultes. Tenia el ritme tan interioritzat, que el que pensava o escrivia, podia ésser un poema. Així ho vaig entendre i em vaig fer poeta”.
Prompte complirà 72 anys i es nota que enyora la seua relació amb la poesia.
Aquestes paraules que oferisc a l’autora ara, vint anys després de la publicació del seu llibre, pretenen sonar com eixes pessigolles demanades al poema, com a un petit homenatge a la poetessa humil (només ha publicat aquest llibre encara que té d’altres escrits), com un revifar d’allò que mai s’ha perdut i sempre està ben endins del verdader poeta i en aquest cas Trinitat Garcia continua sent una humil gran poetessa.
Aquestes paraules que oferisc a l’autora ara, vint anys després de la publicació del seu llibre, pretenen sonar com eixes pessigolles demanades al poema, com a un petit homenatge a la poetessa humil (només ha publicat aquest llibre encara que té d’altres escrits), com un revifar d’allò que mai s’ha perdut i sempre està ben endins del verdader poeta i en aquest cas Trinitat Garcia continua sent una humil gran poetessa.
Les nits acalorades
tan sols poden ser grises.
Tenen per tot arreu
una orba sensació
de mans i peus perduts.
Un nàixer del no res
―com els esclata-sangs―.
Un morir de besllum
suau, suau, suau.
Trinitat Garcia i Sebastià
Fes-me paraules
Derzet i Dagó, 1992
Entrades
3 han deixat la seua empremta:
Molt maco el poema i moltissimes gràcies per apropar-nos a aquesta gran poeta, i explicar una mica de la seva vida.
Molt bon homenatge en viu!!
Un bes
No coneixia aquesta poetessa, però viatjar pels blocs és sempre aprendre, descobrir nous tresors. Gràcies per la descoberta.
M'ha agradat això de que les paraules sonessin "com a rialles de xiquets a mitja tarda"...
Tampoc coneixia la poetessa, però curiosament, de petita, també m'aprenia de memòria uns poemes ben llargs, alguns encara els recordo...
Publica un comentari a l'entrada