AMISTAT

(Fotomuntatge propi a partir d'imatges no identificades preses d'internet)

                                                         a Juana

Ara que arriba l’estiu, ara, precisament ara,

escric paraules que esgarren les distàncies;

paraules amables que volen com papallones

fins les teues finestres, que porten amistat,

que dolçament bressolen els dits de la memòria.

Ara que arriba l’estiu, ara, precisament ara,

mire les llunyanies i les faig proximitats;

distàncies que ressonen en tots els vents,

que evoquen records i passats tendres,

que lluiten contínuament contra l’oblit.

Ara, que arriba l’estiu, ara, precisament ara,

em capbusse en les aigües del temps;

aigües plenes de gestos generosos,

que esbossen somriures permanents,

que miren de fit a fit el futur i els horitzons.

Sempre he sabut que més enllà de les distàncies

està el fil esfilagarsat de l’amistat i en ell visc

invocant-la en veu baixa, quasi calladament.

(Les lluernes saben de què parle).