EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

dimarts, 26 de febrer de 2013

POEMA AMB DATA (XXX): CANT V


(Nembrot, gravat de Gustau Doré)
SABER qui fou Nembrot, trobar en l'origen
de les llengües la força necessària,
la diversitat que ens explicarà les coses.
I ja no es tractarà d'utilitzar expressions
sublims ni eufemismes estèrils, ja no es
tractarà d'utilitzar aquelles estratègies
per fer-se escoltar en arribar l'hivern.
Caldrà interpretar Babel com un encert,
amb el so net de cada paraula entre
multituds de frases fetes, entre la barreja
de dialectes i expressions indesxifrables,
escoltant la fonètica dels avantpassats
furgar la ferida de qualsevol imposició.

Aleshores, aquell 26 de febrer del 37
serà una victòria llargament treballada.
Portaves dues cues i un instant abans
havies arribat de jugar al carrer fent
un gest poc important. El conte tractava
d'una parella de germans que s'emporten
el gos a l'escola. Acabaves de riure
a causa d'un comentari del pare. Tenies
la inquietud necessària per llegir
les frases curtes i digeribles del text.
I en aqueix mateix instant iniciares
amb èpica actitud el camí de Babel.
Fou així com trobares en la diversitat
la saviesa, deixant-te caure com l'aigua
per les cascades d'una roca gelada,
trobant-te soles amb l'experiència
dels teus avis i dels teus passats,
deixant-te caure pel difícil riu
de la tolerància, navegant sempre
aigües amunt, contra corrent,
a despit d'aquella vella superstició.

Saber si l'any 2059 estimareu el poeta
i si aleshores haurà valgut la pena
aquella vesprada dels anys trenta o talment
la dels noranta; portaves una trena roja
i les galtes amples i sensuals, ton pare
et recitava els versos del poeta mentre
feies els deures que et manava la mestra
de l'antiga escola de Teresa, els ajustats
pantalons blaus i les sabatilles d'esport
que et regalà la iaia. El sol fresc i límpid,
les cases encara tenien cambres i andanes
i en eixir de classe jugàveu a la corda.

Si aquest testimoni serà un clar vaixell
llançat a l'eternitat, com deia Lezama,
i aleshores els ritmes dels versos encara
faran tronar l'ànima malgrat les epidèmies
de pesta, si tindreu suficient memòria
per a recordar el poeta, «així com cell qui
en lo somni es delita, e son delit de foll
pensament ve», i ja no serà el passat
el punt d'inflexió, L’energia necessària,
el punt culminant per sentir la saviesa,
saber si el treball haurà valgut la pena
i l'atenció que reclames serà la prova
de la continuïtat, de la llarga odissea.
Com les sirenes Escil·la i Caribdis,
com els hàbils falcons del gran cantor
enlairant-se pel cel humit de la platja,
saber si encara agafaran amb les arpes
les preses d'aquell estol de coloms
que a l'estiu creuaven els núvols.
Saber els noms dels palafreners,
com caçava el rei a l'estany
i com vivien els ànecs i els joncs.

Comprendre aquestes coses, comprendre
que la mà que ara em dónes és única
i definitiva. Una abraçada, un gest amable
que és l'últim, un esforç que és l'últim,
un intent anterior a qualsevol possibilitat
de memòria, a qualsevol possibilitat
de rancúnia, a qualsevol possibilitat de vida.

Saber qui fou Nembrot, trobar en l'origen
de les llengües la força necessària,
la diversitat que ens explicarà les coses.
I ja no es tractarà d'utilitzar expressions
sublims ni eufemismes estèrils, ja no es
tractarà d'utilitzar aquelles estratègies
per fer-se escoltar en arribar l'hivern.
Caldrà interpretar Babel com un encert,
amb el so net de cada paraula entre
multituds de frases fetes, entre la barreja
de dialectes i expressions indesxifrables,
escoltant la fonètica dels avantpassats
furgar la ferida de qualsevol imposició.

Antoni Gómez
Èpica per a infants
Poesia 3i4, 2000
Més sobre l'autor, ací.

0 han deixat la seua empremta:

Publica un comentari a l'entrada