 |
| (Fotomuntatge propi a partir d'una pintura de la Capella Sextina) |
M'he deixat trobar pels que no em buscaven
Is. 65, 1
La
carn vol [ésser] carn
Ausiàs March
...espera
sense esperança,
car fóra esperança de quelcom indegut
Tanmateix, ens agrada pensar que
som carn
i sang substancials.
T. S. Eliot: Q. Q. , E. C, 1 i 11
Dos i distints, home
i Déu, sense alquímia o miratge.
Dos i unament i en
paria i ensems, en la carn de present i bestreta.
Dos i distints sense
alquímia o mudança dellà del miratge del viure immortal.
Dos i unament i en
envit i en paria, la sal insurgent en avenç i la set afegida. Dos i distints i
unament, el final i el començ, i el camí i l'arribada.
I en l'ínterim que
som, ocultació i miratge:
el tresor que serem,
malgastat o dispers,
i la dracma penyora
que fórem, jugada i perduda.
1 la sal,
malgustosa, pel terra el vas d'aigua i el pas fora via,
i hnútil fugir cap a
Tarsis per Jafa.
En l’ínterim que
som, el temps irreductible:
com un fill que no
torna a la casa pairal, tot i enyorant-ne
el foc i els llums
encesos,
el temps vol ésser
carn, i no s'avesa
a tot l'etern que
l'esperit li dóna.
La carn vol ésser
carn, només aquest cel blau ara i per sempre,
i s'ofusca miratge
del viure immortal.
Dos i distints els
costums d'home i Déu:
el del temps i la
carn i la sang delerant transmudar-se de llum
i encenent-se en les
ones de xoc transparents del gran fong en esclat,
i el de l'ala i
l'alé que, covant, es fa inici en la nit i batec en la sang,
i que lent
s'acostuma a la carn, al conat i al camí, i al calfred del cel blau i a la
vida mortal.
Dos i distints sense
alquímia o mudança.
Dos i distints i
unament, home i Déu, sagrament en avenç i en paria i en
l'ínterim.
I en l’ínterim i en
carn, ocultació i miratge, i blasfèmia en l'Enola Gay,
sagrament calcinat
en alquímia i blasfèmia,
Hiroshima a les vuit
del matí, sis d'agost i cel blau transmudant-se:
i el rostre en tots
els rostres es transdesfigurava,
dins les ones de
xoc, en xiquets i Tabor sagraments calcinats i paria abrasida.
Dos i unament en la
sang escampada i assumpta.
Dos i unament en la
carn interina i volguda.
Car l'Esperit s'hi
avesa,
i només unament i
adient-se mortal als camins de la carn i la sang,
temporal, pacient,
tot l'etern se'ns acosta i espenta,
per tal d'arrossegar-nos,
no per corda de
presos ni pels cabells me lleva,
no més alt ni dellà,
sinó dins, més endins de la set insurgent i la sal afegida, fins portar-nos la carn i la sang que ara som
al vertigen que mai no seríem,
i per
tempestejar-nos
com al bon Nazarí,
qui, corprés, dolç i amarg,
des del plany, des
del buit on s'acaba el seu dins més segur,
regracia en la humil
xirimoia indeguda
tot allò que és tan
seu com el pou sense fons del seu nom exhaurit
i que encara ho és
més d'Aquell Altre més gran que l'escandalla,
i l'ompli del seu
Nom i el sobreabunda.
O com al lieutenant Harvey Keitel corrupte
aprenent a obeir,
amb llàgrimes i crits, i amb els precs de sa vida mortal,
la cruel pietat de
la decència última,
i arruant unament, a
repèl i secreta amb la sang innocent, la seua sang
perduda
i el rescat indegut
amb els dòlars corruptes,
i en la vida
indecent, irrompuda a sanglots i incorrupta, a gràcia,
allò que,com més
nostre, molt més ens sobrepassa en ’estranyesa,
el temps lentament
dut a frec de I’Esperit, als límits de la sal i de l'incendi:
la carn no
eliminada, no abstreta ni dissolta,
no menystinguda en
gos que, lligat i ferit i grinyol,
queda al defora,
sinó constituïda
—carn per sempre
confessa, sortosa sang convicta, felix
culpa— costum
connatural i bogeria
del Vent de les
salines i de la incandescència,
de l'Alé de l'inici,
de l'Ala del final, del Vol perpetu.
La carn, anunciada
Carn per sempre.
Per sempre més, Carn
Transubstanciada.
Antoni Ferrer
Cant Temporal
Tàndem edicions, 2000
Més sobre l'autor, ací.
Entrades
0 han deixat la seua empremta:
Publica un comentari a l'entrada