 |
| (Imatge de Laia Vaquer, presa d'ací) |
Vull que passes.
Com el cel de la
terra
et vull lluny de
mi.
Un quadre pintat
dia rere dia,
una història sense
inici
on l'epíleg ja està
escrit.
La fi d'un llibre inacabat.
El vent apagarà el
foc tardà,
i t'esmortiré sense
tallar-te.
***
Obrir la finestra
de cada matí,
haver d'omplir
pàgines desertes,
vull córrer les
línies que escriguérem.
¿Saps? És dur
intentar estimar,
però no perquè jo
vulga estimar,
sinó per deixar
d'estimar-te.
Agustí Hernàndez i Dolç
Poesies de hui
Universitat Politècnica de València, 1999
Més sobre l'autor, ací.
Entrades
5 han deixat la seua empremta:
No ho sé...No entenc com es pot forçar el fet d'estimar alguna persona sense tenir-ne ganes, per després deixar-la???
Petonets.
Hola, Ma. Roser. Jo ho entenc d'una altra manera: potser es tracta del fet que les relacions es van cremant, sense mala intenció, sinó perquè de natural ja és així... el foc va consumint la passió, la idealització de l'altre, de la relació en sí... De les cendres que en resten n'hem de saber servar-ne l'essència...
Es una qüestió cultural, ens han educat amb tantes mentides que la nostra veritat instintiva topa amb aquelles falses creences. En aquest cas, em refereixo, al ser conscients que els afectes no tenen per què ser eterns...
Potser una de les màgies de la poesia radica en que qui la llegeix en pot fer una interpretació ben diferent i, per tant, particular, del qui l'ha escrit i encara més, potser si llegim una mateixa poesia en diferents ètapes vitals de la nostra vida, també la interpretarem de diferents maneres.
Salut i poesia!
Per a no inclinar la balança per una o l'altra, estic d'acord amb les dos.
Salut i poesia!
Amén noieta...
Jesús, ja fas bé de no ficar-te al mig de l'apreciació de dues fèmines, sobre temes pòetics- filosòfics, he, he...
Petons als dos.
Nadar i guardar la roba es diu això.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada