(Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Fèiem el so alegre d'una clau al pany
que obre una porta.
Ens vam despullar com qui obre
finestres que miren al mar:
els ulls fixats en cada línia d'horitzó.
En l'aigua dels besos
vam ofegar la set.
I les illes
van tocar la costa.
Ara imagines i prejutges
què s'hauria fet de nosaltres
si aquell amor hagués tingut més dies
com un tren al qual afegeixen més vagons,
si aquella tarda ara no l'hagués convertit
en aquest poema, bandera hissada
que sense vent
no oneja.
Perquè al capdavall
-com has gosat dubtar-ne?-
es va imposar la realitat:
les illes
van tornar a ser-ho.
Estàtues sense cap
Editorial Proa, 2012
3 han deixat la seua empremta:
Un poema francament meravellós.
Curiosa comparació, els dies que dura un amor, amb els vagons d'un tren...
En aquest moment estic escoltant una entrevista que li vaig fer a la radio, ja fa uns anyets, al poeta Manuel Forcano...Ves per on!
Bonic, sí, Novesflors.
M. Roser, Manuel Forcano és un dels meus poetes preferits per la força de les seus imatges.
Salut i poesia.
Publica un comentari a l'entrada