(Imatge no identificada presa de la xarxa) |
La vida passa, inevitablement.
Mentre jo escric aquest poema,
uns infants juguen amb la pilota,
un home compra al supermercat,
dues xiques raonen de la feina,
el cotxe deixa passar un vianant,
la dona del primer plora
sense consol, el veí del tercer toca
el violí, un transeünt demana
almoina, una persona major
resa, una parella trenca,
un vellet maldiu la seua sort.
També, de vegades, la vida
ens traspassa, com jo voldria
que us traspassaren aquests
versos que escric molt tard,
que són notes al marge
dels nostres quefers diaris,
imperfectes apunts improvisats
d'allò que en diem viure.
Alehop!
Ed. Germania, 2013
Més sobre l'autor, ací.
3 han deixat la seua empremta:
Si, la vida passa i ara mateix algú llegeix aquest poema d'un poeta que desconeix publicat en el blog d'un altre poeta i tot seguit, fent un bon ús de la tecnologia, en farà una recerca mitjançant Sant Google per saber-ne més, per gaudir amb més paraules ben posades plenes de sentit... píndoles poètiques que fan de la malenconia sentida complicitat.
M'ha agradat moltíssim, sí!
Un poema preciós...Realment la vida va deixant al seu pas totes aquestes coses, que per ser tan quotidianes, la fan més entranyable...Viure són moments feliços i d'altres de recança.
Bona nit, Jesús.
La vida passa i passa.
Me n'alegre que us haja agradat el poema. Vicent Nàcher és un gran poeta.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada