 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
el traç que deixa el teu
caminar.
Ser la línia infinita
que pacientment
s’encamina per carrers i
costeres
fins que troba la teua
finitud
i espera esfondrar-se
en la llum que t’abraça.
I descobrir el teu cos,
exacte i enigmàtic com la
vida.
I assaborir la teua mirada,
indesxifrable com
l’escriptura dels ibers.
I no gosar tocar-te:
desmuntaria
estrepitosament tota la teua
geometria.
del meu poemari Inventari de fragilitats
Guanyador del XVIIIé premi de poesia "Jaume Bru i Vidal" de Sagunt
Entrades
4 han deixat la seua empremta:
Quin final més delicat!
Enigmàtic el cos ho serà sempre, estimat, fins al punt que, com diu Pavese: 'vindrà la mort i tindrà els teus ulls'.
Salut sempre.
No sempre és fàcil resseguir el caminar, només a la sorra podem veure-hi les petjades...
Petonets, Jesús.
Gràcies, Helena.
Gràcies, Olga. Salut sempre, sí.
Gràcies M. Roser. Les petjades que ja no tornaran.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada