 |
| (Part de la portada del llibre. Pau Àlvarez) |
Cap desig d'obrir la boca.
De què hauria de cantar jo...?
Jo, que sóc odiada per la vida.
Cap diferència entre cantar o no cantar.
Per què hauria de parlar de la dolçor,
quan sent amargor?
Ai, el puny de l'opressor
colpeja la meua boca.
No tinc cap company a la vida
per qui puc ser dolça jo?
Cap diferència entre parlar, riure,
morir, ser.
Jo i la meua solitud cansada
amb aflicció i tristesa.
He nascut per al no-res.
La meua boca hauria d'estar segellada.
Ai cor meu, tu saps que és primavera
i hora de celebrar-ho.
Què hauria de fer amb una ala travada,
que no em deixa volar?
He estat en silenci molt de temps,
però no oblide mai la melodia,
perquè cada moment xiuxiuege
les cançons des del meu cor,
que em recorden
el dia en què rebentaré aquesta gàbia
i volaré d'aquesta solitud i
cantaré com una malenconiosa.
No sóc pas pollancre feble
per a ser sacsat per qualsevol vent.
Sóc una dona afganesa,
cosa que només significa lamentar-se.
Nadià Anjoman
Jo, que no he valgut els budells d'un gos
Edicions 96, 2013
(Versió de Josep Vicent Cabrera a partir de la traducció de Khizra Aslam)
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Un poema que fa estremir...Fins quan, tanta violència?
Penso que no és la vida qui l'odia, sinó alguns que no es poden qualificar ni com humans!!!
Bon vespre, Jesús.
Terrible, molt terrible, M. Roser. No és dels poemes que m'agraden posar al blog, però de vagades cal fer-ho.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada