EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

dimecres, 25 de novembre de 2015

UN POEMA

(Part de la portada del llibre. Pau Àlvarez)
Cap desig d'obrir la boca. 
De què hauria de cantar jo...? 
Jo, que sóc odiada per la vida. 
Cap diferència entre cantar o no cantar. 
Per què hauria de parlar de la dolçor, 
quan sent amargor? 
Ai, el puny de l'opressor 
colpeja la meua boca. 
No tinc cap company a la vida 
per qui puc ser dolça jo? 
Cap diferència entre parlar, riure,
morir, ser. 
Jo i la meua solitud cansada 
amb aflicció i tristesa. 
He nascut per al no-res. 
La meua boca hauria d'estar segellada. 
Ai cor meu, tu saps que és primavera 
i hora de celebrar-ho. 
Què hauria de fer amb una ala travada, 
que no em deixa volar? 
He estat en silenci molt de temps,
però no oblide mai la melodia, 
perquè cada moment xiuxiuege 
les cançons des del meu cor, 
que em recorden 
el dia en què rebentaré aquesta gàbia 
i volaré d'aquesta solitud i 
cantaré com una malenconiosa. 
No sóc pas pollancre feble 
per a ser sacsat per qualsevol vent. 
Sóc una dona afganesa, 
cosa que només significa lamentar-se.

Nadià Anjoman

Jo, que no he valgut els budells d'un gos
Edicions 96, 2013
Més sobre l'autora ací i ací
(Versió de Josep Vicent Cabrera a partir de la traducció de Khizra Aslam)

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Un poema que fa estremir...Fins quan, tanta violència?
Penso que no és la vida qui l'odia, sinó alguns que no es poden qualificar ni com humans!!!
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Terrible, molt terrible, M. Roser. No és dels poemes que m'agraden posar al blog, però de vagades cal fer-ho.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada