COM UN ÀNGEL IRAT

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

El sol s'ha enterrat en la Serra,  
mort i colgat a mitjan cos.  
Sols un bedoll nada en la llum  
i el lladruc perdut d'un gos.  
I l'ombra de totes les coses 
va resultant que és veritat. 

I en la mossa d'un crepuscle 
van perdent-se les meues mans: 
palpe, cada instant més suau, 
l'oculta farsa de la pau. 
Vigilate et orate, diu 
Jesús, la Nit de l'Olivar. 

¿On són ara els qui van alçar-se 
corn els déus? Perquè ja no hi són. 
Tremen al bedoll negres llàgrimes, 
roda una estrela, dorm un ca. 
Es fon el bronze de la glòria 
en l'ombra que porta la nit. 

Mes vet ací les falses morts, 
les serps daurades de la pau, 
ombres entre l'ombra confoses, 
llana suau al teu capçal. 
¡Alça't, fill, com un àngel irat, 
trenca la pau i entra en la lluita!

Xosé María Díaz Castro

Nimbes

Edicions de la guerra, 1977

Més sobre l'autor, ací

[Traducció de Vicent Berenguer]

0 sol na Corda està enterrado, / morto e enterrado hastra a metà. / Nadan na lus somente un budio / e o ladro perdido dun can. / A sombra de tódalas cousas / vai resultando que é verdà. // E no oco do lusquefusque / vanse perdendo as minas maus: / apalpo, cadora máis donda, / a oculta mentira da paz. / Vigilate et orate — dixo / Xesús, na Noite do Olivar. // ¿Onde foron os que se erguían / coma deuses? Xa non estàn. / Treman no budio escuro bágoas, / rola unha estrela, dorme o can. / Derrétense os bronces da gloria  / nas sombras da noite que cai. // Pro estàn eí as falsas mortas, / as serpes douradas da paz, / sombras na sombra confundidas, / donda là no teu cabezal. / ¡Erte, fillo, coma anxo airado, / rompe a paz, e ponte a loitar!

[I QUI, QUÈ SÓC...]

(Desert de Tunísia. Imatge pròpia)

I
qui, 
què sóc, no ho veieu? 
Estirada, concreta, cosida a dietaris. 
Lliure, colrada. Més, velam de núvols tècnics. 
Articuladament 
només metall i pedra sense rínxols. 
Biaix sorprès en permanència. 
Inquiet metrònom de tempestes, 
veu de robot, caló de notes baixes, 
sóc això. Més encara, 
la lupa, el pols. Nervis de silicona 
per jutges encebats de pasta desfullada 
amb la predel·la inútil. 
Autoclau esclatant, sóc temps i espai 
tenyint trespols i cossos 
desplaçaments de llauna amb filaments de plàstic. 
I encara sóc. I sóc miracle, 
un calendari, un mes, un programa amb neutròfils, 
un cop de cap al cap de cada estona 
amb signatura fràgil. 
Algoritmes teixits de binaris, de xifres, 
becs i picades orbes. 
I, amb tot això, no em trobo res 
per assaonar els trànsits. Ni la pell.
Tinc potser un ruixim d'òlibes, 
massa blavor, dromedaris als llavis... 

I em queda secretament, 
i no ho veureu, 
la por 
de l'espai sense res 
i del desert que em capta.

Felícia Fuster

I encara

Ed. 3i4, 1987

Més sobre l'autora, ací i ací

INVENTARI DE FRAGILITATS

Ja han arribat! Hui, dia Mundial de la Poesia, tinc a les mans exemplars del meu segon llibre "Inventari de fragilitats", 18é premi de poesia Jaume Bru i Vidal de Sagunt. Quin millor regal! La primera presentació la farà l'Ajuntament de Sagunt el dia 29 d'abril a l'auditori "Mestre Joaquim Rodrigo".

[Pròleg: Alexandre Navarro]

[Il·lustracions: Alicia Renales]

PRENEU LES ROSES (POEMA AMB DATA LXXIV)

Aquest poema d'Olga Xirinacs és el que representa enguany a les lletres catalanes en el Dia Mundial de la Poesia. En aquest enllaç (http://issuu.com/lletres.gencat/docs/dmp_2016/24?e=8491650/33558659) podeu llegir-lo en les següents llengües: català, alemany, amazic, anglés, àrab, armeni, asturià, castellà, danés, euskera, francés, gallec, hindi, italià, mandarí, mandinga, occità (aranés), quítxua, romanés, ucraïnés i wòlof.
I ací (https://tarragonaesperanto.wordpress.com/2016/03/18/poemo-de-olga-xirinacs-por-la-monda-tago-de-la-poezio/) en esperanto.

("Primavera" d'Odilon Redon)

Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Tolstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada 
a la força del viure i a l’ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d’Odilon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l’arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L’he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s’esfullin. Fulles i fulls de llibre 
s’abandonen a la fràgil esperança del poeta.

Olga Xirinacs

Més sobre l'autora, ací i ací

DIC EL TEU NOM

(Imatge presa d'ací)

Dic el teu nom, 
vas cobejat. 
Dic el teu nom, 
conjur de l'ombra. 

Dic el teu nom 
i cruix l'hort a vessar. 
Dic el teu nom 
si la magrana es bada. 

Dic el teu nom, 
paraula justa. 
Dic el teu nom 
cercant de dir-ne un altre. 

Dic el teu nom  
tot refilant l'oliverar.  
Dic el teu nom  
a ple migdia.  

Dic el teu nom  
al cim, davant la plana.  
Dic el teu nom  
amb coïssor als ulls.

Antoni Prats

Dic el teu nom

Ed. Aguaclara, 1994

Més sobre l'autor, ací

NUS DE FEBRE

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Nus de febre, 
sang d'estiu,
límits de tots 
els llavis somorts. 
Mossos salvatges 
de les llàgrimes infantades, 
treva de riures aguts 
en la follia de les cambres. 
Mans de la neu, 
papers muts del conjur, 
de l'oblit d'óssos metàl·lics. 
Velams desarmats, foc a la 
vall salnitrada. 
Automòbil engarjolat, 
fang inflat d'una bruta 
innocència. Vitralls entelats 
del riure afilat de la cicatriu. 
Filla morta, mortalles esquives 
de la mampara tova. 
Febre deslligada, cavalls 
del fum, estol grotesc 
d'una agonia. 
Puc lloar l'hora en què 
un déu desconegut, en el platet 
d'una balança freda, m'apropa 
el Fluimucil Oral.

Josep Igual

Closed for sale

La Forest d'Arana, 1994

Més sobre l'autor, ací

UNGLES

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

La ciutat;
només la teua mirada
arrapant-la
amb feréstega rebel·lia.
Escoltant el dolent
tecleig dels sobreviure
a un temps on les impotències
s'engulen
el goig dels somnis. 

Maria Carme Arnau Orts

Clissar les hores

Ed. 7 i mig, 1998

Més sobre l'autora, ací i ací

[COM LA SUOR QUE S'ESCOLA...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

Com la suor que s'escola per la pell, 
les paraules no dites amaren el vidre 
i retopen el terra esmicolades 
en petits fragments. 
Passaràs un altre dia 
per les mateixes cambres solitàries 
on habita el silenci. 
Potser hauràs de contestar preguntes 
que no et demanen resposta. 
Veuràs cossos vius, encara. Tan vius com el teu cos. 
Cossos que anhelen la vida que la vida els nega. 
I uns ulls que et cridaran des del fosc de les pupil•les 
cercant de menar una esperança. 
Però la pena no els abandonarà, 
perquè et deixes la porta entreoberta. 
Voldries plorar, però te n'has d'anar. 
Tu i el silenci.

Joan-Baptista Campos

Aquesta estranya quietud

Edicions Brosquil, 2005

Més sobre l'autor, ací

[ESDEVINDRÀS ALGUN DIA UN HOME VELL I COVARD,...]

(Imatge no identificada resa de la xarxa)

Esdevindràs algun dia un home vell i covard,  
ben socarrat per la teua pròpia solitud.  
Tan sols el fulgor d'algun altre vers,  
amagat dins la butxaca del teu posat més digne,  
podrà incendiar de nou els ulls adolescents  
dels qui no voldran contemplar la teua misèria:  
enceses gavines d'ulls clucs, llençols  
il·luminats: platja d'enveges. Teua.  

Envelliràs sense voler la saviesa del teu món,  
les selves oloroses per tanta experiència acumulada, 
les flors dels til·lers que plantares a la vora 
de tants llavis amb passions arravatades. 
Ja no podràs quedar-te a l'expectativa 
de cap somni més clar i redó. 

I aleshores, sense cap equipatge, 
hauràs de llançar, ben lluny i sol, 
les últimes xàrcies a la mar.

Lluís Alpera

Cavalls a l'alba

Poesia 3 i 4, 1998

Més sobre l'autor, ací i ací

(Dins de Vosaltres, paraules. 25 anys de poesia al País Valencià

Lluïsa Julià / Teresa Pasqual

Bromera poesia, 2003)

[EN UNA VIDRIOLA BUIDA...]

   

(Imatge no identificada presa de la xarxa)

 En una vidriola buida s'amaga tot el tresor de la vida, que no és res més que el vent quiet. I si sota un llit s'esmola el concert del fred, el fals crit del silenci, la pols i l'oceà és somni.

     Amb la música d'una nit no es fa tot.

Vicent Nàcher

Primavera de cartons

Ed. Germania, 1994

Més sobre l'autor, ací

UNA CASA

(La casa buida - Sunol Tomas. Imatge presa d'ací)

Era una casa sense nom, 
com són les cases del record 
quan han deixat de ser un bon lloc 
des d'on poder tornar a estimar. 

Per dins, encara era més buida: 
la cuina-menjador, el bany 
i un passadís desangelat 
i fosc i, al fons, aquella porta 
que vas obrir sense motiu 
creient que algú la tancaria. 

Ho has intentat tantes vegades!  

Però la porta sempre queda  
mig oberta, com si dubtés  
del que ha de fer, perquè no sap  
si tornaràs per retrobar-te,  
o si el que vols és oblidar  
la part de tu que s'hi va perdre.  

Era una casa de ningú,  
un lloc de pas enmig la nit  
més freda i trista de gener  
de mil nou-cents vuitanta-tres.  

És tot el que recordes. Cap  
objecte, cap aroma. Res.

Xavier Macià

Obre les mans

Edicions 62, 2015

Més sobre l'autor, ací