EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

diumenge, 27 de març de 2016

[I QUI, QUÈ SÓC...]

(Desert de Tunísia. Imatge pròpia)
I
qui, 
què sóc, no ho veieu? 
Estirada, concreta, cosida a dietaris. 
Lliure, colrada. Més, velam de núvols tècnics. 
Articuladament 
només metall i pedra sense rínxols. 
Biaix sorprès en permanència. 
Inquiet metrònom de tempestes, 
veu de robot, caló de notes baixes, 
sóc això. Més encara, 
la lupa, el pols. Nervis de silicona 
per jutges encebats de pasta desfullada 
amb la predel·la inútil. 
Autoclau esclatant, sóc temps i espai 
tenyint trespols i cossos 
desplaçaments de llauna amb filaments de plàstic. 
I encara sóc. I sóc miracle, 
un calendari, un mes, un programa amb neutròfils, 
un cop de cap al cap de cada estona 
amb signatura fràgil. 
Algoritmes teixits de binaris, de xifres, 
becs i picades orbes. 
I, amb tot això, no em trobo res 
per assaonar els trànsits. Ni la pell.
Tinc potser un ruixim d'òlibes, 
massa blavor, dromedaris als llavis... 

I em queda secretament, 
i no ho veureu, 
la por 
de l'espai sense res 
i del desert que em capta.

Felícia Fuster
I encara
Ed. 3i4, 1987
Més sobre l'autora, acíací

4 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Sembla que per tenir por de l'espai sense res, té moltes coses...
Bona vesprada, Jesús.

Olga Xirinacs ha dit...

Al final, després d'haver posseït tants pensaments que ens haurien d'omplir, només temem el buit. És cert i generalitzat, i això no sé si consola.
Salut sempre.

Calpurni ha dit...

El buit és el no-res, ja és quelcom.
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!

Calpurni ha dit...

El buit és el no-res, ja és quelcom.
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada