EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

divendres, 6 de maig de 2016

POLS

(Il·lustració d'Àngel Carreras Devis)
No saber 
on està el límit del límit, 
no saber 
on resta el pensament,
no saber on és aquell pardal 
que un dia visitares, 
quan era petit, al seu niu. 
No saber on nasqueres, 
qui foren els teus avantpassats; 
no saber quins són els teus orígens, 
ni la teua història, 
ni quin és aquell secret 
per poder triomfar. 
No pensar en no pensar, 
no dir que no saps dir, 
negar-se a restar neguitós, 
plorar per no callar les paraules, 
no cridar
aquelles paraules que et molen 
per dins, 
no enfadar-te amb aquells 
que ho passen igual, 
inclús pitjor que tu. 
I què fer quan 
et sents 
a la porta de la saleta d'estar, 
d'aquell hospital verd i blanc,
amb aquella olor fastuosa
tan nauseabunda,
i un home, alt, gran, amb una tranquil·litat infranquejable, 
t'anuncia 
que ja és tot el que es podia fer. 
Que ja res més. 
Que ja no existeix. 

I llavors, es fa el no res.

Aina Garcia Carbó
Rere la paraula
Onada Edicions, 2015
Més sobre l'autora, ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

De vegades, no saber és un descans...
Petonets.

Calpurni ha dit...

...i un recurs per a no recordar greus moments,
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada