EMPREMTES

La poesia és el món fugitiu, incomprensible i fràgil d'allò que no es pot repetir mai. ALAIN VERJAT

diumenge, 15 de maig de 2016

[SÓC L'ONA QUE...]

(Imatge pròpia)
Sóc l'ona que delerosa pledeja
per pentinar el creixent quart de la cala.
Sóc el còdol groller a qui colpeja
la iridescent beutat que el mar exhala.
Sóc com el vent que t'acarona el rostre
quan amb esguard pregon fites la ratlla
que separa blau d'atzur; l'amor nostre 
és com el cel que en la mar s'emmiralla.

Antonio Vizcarro
Breu simfonia per a ella
Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1990
Més sobre l'autor, ací

3 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

L'ona, el còdol , el vent, sóc natura...
A l'horitzó el cel i el mar es fan una abraçada, com aquest amor!
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Els elements de la natura confabulats per a possibilitar l'amor.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Helena Bonals ha dit...

Doncs quin amor més fantàstic!L'amor que es reflecteix en la mar de la poesia.

Publica un comentari a l'entrada