 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
La matriu
sacseja la seva beina, la lluna
es desprèn de l'arbre sense saber on anar.
El meu paisatge és una mà sense cap ratlla,
els camins lligats en un nus,
el nus sóc jo,
jo la rosa que aconseguiu:
aquest cos,
aquest ivori
diví com el crit d'un infant.
Com una aranya, teixeixo miralls,
fidels a la meva imatge,
no dic res sinó sang.
Tasteu-la, vermella i fosca!
I la meva selva
el meu funeral,
i aquesta muntanya i aquesta lluentor
de les boques dels cadàvers.
Sylvia Plath
Arbres d'hivern
Llibres del Mall, 1985
Més sobre l'autora, ací
[Traducció de Montserrat Abelló]
CHILDLESS WOMAN / The womb / Rattles its pod, the moon / Discharges itself from the tree with nowhere to go. // My landscape is a hand with no lines, / The roads bunched to a knot, / The knot myself, // Myself the rose you achieve— / This body, / This ivory // Godly as a child's shriek. / Spiderlike, I spin mirrors, / Loyal to my image, // Uttering nothing but blood— / Taste it, dark red! / And my forest // My funeral, / And this hill and this / Gleaming with the mouths of corpses.
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Una visió molt personal...No sé per què s'ha de diferenciar una dona sense fills d'una que en tingui...Em sona a allò tan antic que els deien, que eren eixorques!
Bona nit, Jesús.
Totalment d'acord amb tu, M. Roser.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada