 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
«Mare, no puc alçar-me: anit era en somnis
un esmolador de tisores i ara tinc un peu llastimat».
Finkh
sota mantells de desídia,
un sherry suau llavors encendria enrojolaments
de mitjanit, lírics ai las,
gires de lluïssor en la teua pell de pedrera
amarga en aquestes hores en què no dorm.
Així i tot, espanye els vents desmaiats
de la tardor, teranyines esbargides pels somnis
cíclics d'eternal aguait.
El dolor podria ponderar els seus fills,
margarides sagnants al jardí d'Ida,
pecíols escarpellats de baladres verge,
o, senzillament, llavis enfollits pels besos d'Octubre.
I, de cas, només així, paraules nues com frecs de cuixes
que es dissolen en crit, mudeses de la penombra generosa,
atorgarien el plàcet, el viari, els llums, el decor,
una immensa set de tu, si més no, que tot ho banya.
Pere Bessó
Planetari
La Forest d'Arana, 1991
Entrades
0 han deixat la seua empremta:
Publica un comentari a l'entrada