 |
| (Font de l'Eixample. Aielo de Malferit. Imatge presa d'ací) |
Més tard, quan l'ombra allargada ja havia apuntat, com s'esqueia, després de provatures oloroses i grotesques intrigues d'equipatges furtius que defugien les hores, el sol de biaix, a mitja alçada, amagant camaleons imberbes en les canaleres i la lluna adormint llops en la rebotiga dels astres, ens aplegàrem tots dos, esbossant els somriures dels diumenges amb l'estrictament necessària roba de faena, desacostumadament conjuntada.
L'ombra, encara era allargada, més tard; i jo només ho apuntava en una font que, com avui, mor a espaiet, com un lament, cada vesprada.
Francesc Collado
Aigüestortes
Ed. Bromera, 1991
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
A espaiet... no ho havia sentit dir mai, amb aquesta a al davant... riqueses de la llengua.
Per ací, per l'horta de València, es diu molt a sovint, Novesflors.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada