 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
allò d'anar morint? M'hi resisteixo.
Ben cert, sé que et degrades o que et cremes
i que l'aire és distint quan no el respires
que arribaran vesprades sense incendis,
que abocaré els instints als murs insípids,
i que un cop apartades les matèries
seré tan sols l'extint ésser que calla.
I què voleu? M'hi fot i no m'estic
de revoltar-me i creure que sóc viu
-vull dir, sóc viu del tot i avís d'estrèpit-,
reclamar-me en el deure d'aguantar,
d'obstinar-me a ser l'heura que als murs medri
i optar per cridar el mot que em desfibril·li.
Manel Marí
Tavernàries
Ed. Bromera, 2016
Més sobre l'autor, ací
Entrades
3 han deixat la seua empremta:
Bé, comencem a morir pel fet de néixer, això no treu que gaudim de la vida, mentre fem el nostre particular camí...
Bon cap de setmana, Jesús.
Jo també sóc viva, viva en la meva vida com no ho he estat mai.
Però mentres morint, vivint.
Gràcies pels cometaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada