 |
| (Imatge no identificada presa de la xarxa) |
Tu presencia es ajena, extraña a mí como una cosa.
Pablo Neruda
Se’ns van aplegar massa greuges sobre la pell de les trobades.
Abans apuntalàvem el dèficit amb generoses dosis d’indiferència,
salpebrades d’ironia. No fèiem cas de les seues fiblades insectívores
i traïdorenques, repuntant-nos el paisatge anònim de
l’esquena. Pagàvem de grat cada fotesa amb el palmell obert on
ara s’hi veuen els rastres de tota aquella xavalla de sal. Se’ns adormien
les pensades del sexe en el brou espès de les llargues migdiades
d’estiu. Ens vam mirar aquelles solituds d’on veníem.
La llar que tenia el moment de la nostra coneixença en dipòsit.
I com un salconduit cap al territori invers de les cremades fèiem
petits gestos per no esdevenir definitivament immòbils.
Josep Manel Vidal
Aquelles solituds d'on veníem
Ed. Bromera, 2018
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
Aquestes solituds dites per tu, fan companyia!!!
Bon vespre, Jesús.
si ho mires ve, qualsevol solitud ens acompanya sempre.
Gràcies pel cometari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada