La meua participació en línia en el VIII FESTIVAL INTERNACIONAL POETAS EN MAYO / POETAK MAIATZEAN de Vitoria / Gasteiz 2020.
劉玲的乙基詩
EL POEMA ETÍLIC DE LIU LING
Vagar de manera lliure i senzilla és la
meua meta.
Perquè m’agrada el vi, diuen no sense
raó
que soc lleig, descurat, excèntric i
antisocial.
Per què he d’allistar-me en l’exèrcit
de la multitud buida?
El temps no cessa en la seua tasca:
què quedarà de la muntanya, de la
pedra, de la pols?
Res no és perpetu: ni el tro ni la
tempesta.
La terra espera els nostres ossos, té
la seua forma;
l’univers és massa petit per a contenir
els nostres desitjos;
la lluna és massa bella per a suportar
la nostra estupidesa.
Us preguntareu per què camine nu:
la terra és la meua morada, el meu
vestit és l’habitació on visc,
em sobren morada i vestit, però. Només
necessite el vi.
Amb ell no sent calor ni fred, no
albire muntanyes ni llacs;
tant em fa si les fulles del roure
s’ofeguen en les aigües cegues del temps.
Cantem i beguem que el vent de la
tardor
està prest a dur-se amb ell els nostres
més forts pensaments.
Cantem i beguem que el vent de l’hivern
atacarà
el nostre feble exèrcit d’ossos amb el
seu exèrcit d’aigües eternes.
Alce la copa i bec sense aturall.
Sempre m’acompanyen dos servents:
un, amb la botella de vi; l’altre, amb
una pala d’enterrador.
---
EL POEMA ETÍLICO DE LIU LING
Vagar de manera libre y sencilla es mi meta.
Porque me gusta el vino, dicen no sin razón
que soy feo, descuidado, excéntrico y antisocial.
¿Por qué debo alistarme en el ejército de la multitud
vacía?
El tiempo no cesa en su tarea:
¿qué quedará de la montaña, de la piedra, del polvo?
Nada es perpetuo: ni el trueno ni la tormenta.
La tierra espera nuestros huesos, tiene su forma;
el universo es demasiado pequeño para contener nuestros
deseos;
la luna es demasiado hermosa para soportar nuestra
estupidez.
Os preguntaréis por qué camino desnudo:
la tierra es mi morada, mi vestido es la habitación donde
vivo,
pero me sobran morada y vestido. Solo necesito el vino.
Con él no siento calor ni frío, no vislumbro montañas ni
lagos;
me da igual si las hojas del roble se ahogan en las aguas
ciegas del tiempo.
Cantemos y bebamos que el viento del otoño
está dispuesto a llevarse con él nuestros más fuertes
pensamientos.
Cantemos y bebamos que el viento del invierno atacará
nuestro débil ejército de huesos con su ejército de aguas
eternas.
Alzo la copa y bebo sin medida.
Siempre me acompañan dos sirvientes:
uno, con la botella de vino; el otro, con una pala de
enterrador.
Jesús Giron Araque
Els bosc de bambú
Viena Edicions, 2019
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
El recordo aquest poema, d'aquest senyor que li agradava "empinar el codo" que diuen els castellans...
Segur que el vi li dona les calories necessàries o per a poder anar nu per la muntanya., però a l'hivern no ho sé pas, segurament la pala de l'enterrador li farà servei!!!
Bon vespre, Jesús.
Sí, M. Roser, una petita broma sobre el vi i els bevedors.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada