Se'n va la llum
i la nit es queda
sense ànima.
Les pupil·les triguen
a acomodar-se a una
foscor
que s'engendra a si
mateixa,
sumant ombra a ombra
en una operació sense
fi.
L'amor deu tenir un
mecanisme semblant:
prémer només un
interruptor
i desaparèixer, sumant
distància
a distància en una
operació sense fi.
Interrompre l'amor com
s'interromp el fluid elèctric
que discorre en
silenci pels cables gastats de la nit,
per les venes espesses
que esperen pacientment
un ganivet.
El desordre de les mans
Pagès Editors, 2003
Més sobre l'autora, ací
2 han deixat la seua empremta:
A moltes cases on vaig viure de petita, teníem interruptors com aquest...
Amb la llum és molt fàcil, però amb l'amor un cop apagat l'interruptor, segur que no és tan fàcil tornar al silenci poètic que ens proporciona...
Bon vespre, Jesús.
Això és el que tenen els interruptors. Una llàstima!
Gràcies pel comentari
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada