EMPREMTES

El poema no es la llama, sino la cicatriz de la gozosa quemadura de un conocimiento nuevo. ADA SALAS

dijous, 21 de maig de 2020

[I SAPS, DEFINITIVAMENT,...]

(Imatge no identificada presa de la xarxa)
I saps, definitivament, que més enllà de la solitud
i més ençà de l'home i l'avenir
tot es crema en una pira bastida per la vida
i engendrada per la vida
                    i on tot es troba sempre altra vegada.
Endevines, caminant furtiu entre el bosc crepuscular
de l'home,
               que hi ha quelcom entre la fageda rogenca,
quelcom que s'emmiralla i a tothora retorna,
que ho és tot
                 —o res.
I tu, arquer altiu de la història,
el reconeixes en cada pedra, en cada brancatge,
en cada respiració amb què les hores fan teu el fosc gest
del món,
             l'inesborrable i incandescent rostre
del sobreviure.
                       I, llavors, esdevenen teus
aquestos signes giratoris que, calladament, ens fan humans
i permeten mantindre'ns dempeus mentre,
al bell mig del cor calcinat d'aquesta ciutat
                                                     mesella i oblidada,
l'aurora i el desencís ens aboleixen els llavis i
                                                             els esguards
i habiten el cos dels mots on ja per sempre
et refugies,
                 t'esperes, et respires,
i t'escrius.

Manel Garcia Grau
Llibre de les figuracions
Edicions Alfons el Magnànim, 1993
Més sobre l'autor, ací

3 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Les paraules t'esperen i quan arribes et permeten respirar-te i escriure't...Cada paraula refugi et farà ser poeta!
Bon vespre, Jesús.

Olga Xirinacs ha dit...

Escrivim i escrivim, i arriba un moment a la nostra vida que "ens" escrivim. Cosa que ja he fet últimament. I em fa l'efecte que no ens deixaríem d'escriure mai. Una abraçada, Jesús.

Calpurni ha dit...

I la paraula és la vida, sí.
Gràcies, M. Roser i Olga pels comentaris.
Salut i poesia!

Publica un comentari