(Imatge pròpia)
CONTRICCIÓ
He
parlat del mar algun dia, dels deserts que separen els oasis, de les terres
altes de soledat i de l'arc celest ple de sal. Paraules i paraules.
Tot
això és inconsistent, i ben parcament m'ha servit per a commoure el cor dels
hòmens o intentar tendres idees. Visc en un país menudíssim poblat d’inquietuds
sense traces i errades reiterades, elementals.
Els
hòmens com jo es confonen, parlen molt amb falsos espills mentre el curs dels
dies limita el blablablà del desig.
Ells no
identifiquen mai les certeses, igual que jo, ni reuneixen els llavis i les
aigües, perquè el temps no és un remei perfecte. Sóc un insecte que juga en les
cartes.
L'home no confia en la ciutat
Ed. Bromera, 1996
2 han deixat la seua empremta:
És molt bonica la foto del mar, ala llunyania el sol s'hi reflecteix i tocant a la platja, les ones una mica cargolades, busquen uns peus per a remullar-los...
Bon cap de setmana, Jesús.
El mar! Sempre tan inspirador.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada