Amenhotep Tercer
està cansat de fer
de ninot a les fotos dels turistes.
Avui n’hi han fetes mil
i escaig, un vodevil
de mil i escaig papers protagonistes.
Hi ha somriures, rialles,
hi ha petons d’esposalles,
hi ha tendreses que els anys han esblaimat.
Amb un cop de parpelles,
el Temps en farà estelles.
Ell seguirà fitant l’Eternitat.
Llum de cançó
Edicions 62, 2022
Més sobre l'autor, ací
El sol que entre esglai
i esglai entra
fereix la nostra intimitat
preservada no sé per què.
Despertar-me i passejar
pel teu cos; res més.
Que les meves hores
sempre s’esllavissin per cossos estimats.
Que els meus poemes
—escrits mentre descanso—
tinguin la llum i l’aire tebi d’una cambra
havent dinat, quan el sol de biaix l’enfoca
i el llit és desplegat.
Dits tancats. Antologia 1978-2018
Pagès Editors, 2019
Més sobre l'autor, ací
Novembre de 2014
A Antoni Ferrer
La pietat o el dolor o un silenci de llavis cosits amb fil d’aram en aquesta nit immensa amb un cel de gel que amenaça de trencar-se sobre la ciutat. La pietat o la fi diuen que ha escrit algú amb la sang d’un cérvol jove sobre les murades de vora riu amb cal•ligrafia d’espant. La pietat o el dolor o l’estridor aterridor de les màquines lluents a les línies de sagnat dels escorxadors industrials i el bramul desesperat de la vaca estúpida i el bel persistent i inútil de l’ovella enganyada. La pietat o la solitud angoixant aquesta nit humida, la primera potser d’una eternitat sense promesa ni salvació. La pietat o la desesperança i la buidor o la bogeria i l’odi o la mort pútrida o la flor única creixent en un marge sobre un jaciment d’ossos corcats i amb l’ànima de plom. La pietat o la humiliació o un riu d’esclaus descalços i sense ulls arrossegant-se lentament per tota Europa dins d’un núvol de papallones sinistres. La pietat o les runes infinites del continent i la història.
La pietat o l’espera inquieta aquesta nit rúfola de novembre de 2014 mentre Lluís Miquel acompanyat d’una orquestra mínima canta secretament En el port d’Amsterdam, mentre ara mateix als passatges de la ciutat, sota una llum grogosa de cadàver, desenes d’homes-cuc s’apaguen dins dels seus sacs de dormir sense saber que ha estat la vida sense por.
Aquesta nit la pietat o la crueltat malaltissa de l’envejós o el no-res o una fe qualsevulla.
Gaudeix de les petites coses,
perquè pot ser que un dia giris la vista enrere
i t’adonis que eren les coses grans.
Robert Brault
tornar a les fonts,
trobar la poesia de les coses corrents,
comuns del dia.
Considere necessari
dir el que vull:
un got de vi,
un tros de pa,
l'ombra d'un arbre,
i els teus ulls.
Considere necessari
voler el que dic,
escriure el que vull,
voler el que escric:
no envelleix l'amor, estimada,
amb què t'estime.
Tros de terra
Viena Edicions, 2014
Més sobre l'autor, ací
Hiroshima se ha llenado de flores. Lo
sé todo. No
sabes nada.
Sin embargo, todo sigue. El ser humano no es inmortal. Pero,
todo continúa.
La lluvia da miedo. Una
ciudad entera será arrancada otra vez de la tierra y
caerá llena de cenizas.
Todos muertos. Todos muertos. Lo sé todo. No,
tú no sabes nada.
Las flores vuelven a nacer. El
agua es fresca, sin embargo, es venenosa. ¿Qué
son las estaciones?
Ya nadie mira la subida de la marea. Ya
nadie mira un amanecer.
Todo se llena de miedo. ¿Por
qué existe la desigualdad, no
somos todos iguales?
Lo sé todo. No, tú no sabes nada. Yo
conozco el olvido.
No, tú no
lo conoces. Sí, aunque
no lo creas. He
luchado contra el olvido y he olvidado. ¿Quién eres? ¿Existe el
amor? Existe
la alegría. La
lentitud y la dulzura pueden
aún inundar un corazón,
mi corazón.
Tengo la
memoria llena de sombras y de piedras. ¿Por
qué recordar? He olvidado.
Yo lo sé todo. No, tú no sabes nada. ¿Por
qué negar la evidente
necesidad de la memoria?
¿Por qué vienes a esta noche y a esta ciudad?
Aún
existe la belleza.
Todavía
existe la belleza,
y
las flores siguen naciendo.
Aprendo
a mirar
¿Qué
soñabas?
Miraba
un campo nevado.
Me
gustan las ciudades que nunca se detienen
ni
siquiera en la noche.
La
voz suave del amanecer se escucha y es apacible
Hiroshima
se ha llenado de flores.
Dimarts, 12 de
gener, 2021
Hiroshima s'ha omplert de flors. Ho sé tot. No saps res. Tanmateix,
tot segueix. L'ésser humà no és pas immortal. Però, tot continua. La pluja fa
por. Una ciutat sencera serà arrencada una altra vegada de la terra i caurà
plena de cendres. Tots morts. Tots morts. Ho sé tot. No, tu no en saps res. Les
flors tornen a néixer. L'aigua és fresca, amb tot, és verinosa. Què són les
estacions? Ja ningú no mira la pujada de la marea. Ja ningú no mira un llostre.
Tot s'omple de por. Per què hi ha la desigualtat, no som tots iguals? Ho sé
tot. No, tu no en saps res. Jo conec l'oblit. No, tu no el coneixes. Sí, encara
que no ho creguis. He lluitat contra l'oblit i he oblidat. Qui ets? Hi ha
l'amor? Hi ha la joia. La lentitud i la dolçor encara poden inundar un cor, el
meu cor. Tinc la memòria plena d'ombres i de pedres. Per què recordar? He
oblidat. Jo ho sé tot. No, tu no en saps res. Per què negar la necessitat
evident de la memòria? Per què vens a aquesta nit i a aquesta ciutat?
Encara hi ha la
bellesa.
Fins i tot existeix
la bellesa,
i les flors
continuen naixent.
Aprenc a mirar
Què somiaves?
Mirava un camp
nevat.
M'agraden les
ciutats que mai no s'aturen
ni tan sols a la
nit.
La veu suau de
l'alba se sent i és plàcida
Hiroshima s'ha
omplert de flors.
Inèdit
[Traducció al català feta per mi]
Estimada A (d’agraïment)
Em queden quatre hores i vuit dòlars
de ser a l’illa.
La meva curiositat és satisfeta.
Des del diamant clavat al centre d’Avalon
parteixen tots els camins i els rius.
Escriure un breu poema, bo o dolent, no
costa cap diner.
Faig instantànies amb els ulls i
si alguna cosa bella m’és plaent a la mirada
penso en tu.
Si alguna cosa ofèn la meva ànima
per reiterada o per injusta,
també em fa pensar en tu.
I és quan no miro enlloc que veig una
arracada, sola, al costat dels meus peus
com l’enfilall de mandarines que els camperols
venien als vianants: travessat el seu centre.
Com ho són tots els centres.
Penso en aquells que m’ho van donar tot
però el sac era trencat i jo ho vaig perdre.
Torno a mirar la plaça i veig el coix que
demana una almoina amb les tres cames.
L’agraïment em duu per un camí marcat per l’astrolabi,
però el desig, sense lògica, m’obliga a contradir
la gravetat.
Al cel hi ha rutes per a tothom quan volar és
l’única opció possible.
L'efecte Morgana
Pagès Editors, 2020
I am not your Negre
James Baldwin.
M'hauria agradat no escriure aquest poema
M'hauria agradat no pronunciar el nom de George Floyd
M'hauria agradat no dir que ha mort George Floyd
George Floyd ha mort el genoll d'un policia sobre el coll
Ha mort George Floyd cridant que li falta aire
Ha mort la cara a terra demanant ajuda i seny
M'hauria agradat dir que no ha mort perquè era Negre
No era ningú George Floyd no era ningú només era un negre més
Només era fill dels esclaus d'aquells camps de cotó del Mississippí
Esclaus als camps de cotó florits per la sang negra
No era ningú perquè cremi Amèrica no era ningú
M'hauria agradat dir aquesta nit és blanca i callada
M'hauria agradat dir la flor de l'ametller canta a l'alba
M'hauria agradat dir l'ocell blau i els petons sota els semàfors
Però avui George Floyd ha begut l'alba i la nit i les seves estrelles
I el dia i la tarda davant dels ulls blaus de la mort.
[Traducció al català feta per mi]
i la fam inexcusable.
Sota el mirall comú
l'exili i la mirada.
A dins del tu hi ha el jo
i la fam que amb fam es paga.
Seguim l'inoït so
per la mar inapel·lable.
A dins del jo hi ha el món
i la fam que res no calma.
Corren rius pel pregon
i els freixes hi lleven branca.
A dins del jo hi ha l'u
i la fam com una flama.
Entre el jo asclat i el tu
l’exili i la mirada.
L'exili i la mirada
Em negaves, infinit,
m’aclaparaves amb llum indiferent i buits vertiginosos,
m’esglaiaves amb silencis d’astres morts,
creixies sense fi en tots els telescopis,
i sabíem que seguies més enllà de tota mirada,
de tota fantasia del desig i tota gosadia de la ment.
Però ara sentim una altra música:
si no fossis tan gran no podríem ser,
el foc de les estrelles no ens hauria sabut coure.
El nostre preu és l’infinit,
maternal, paternal, fredament condescendent,
clavat a l’ànima en forma de nostàlgia,
un pes massa gran per resistir-lo,
però no de buidor
sinó de no saber com dir una carn tan fosca
amb claror que estigui a l’altura de tants astres.
Germans de l’infinit però clavats a la mort,
sense saber com acceptar la finitud del temps
ni com omplir d’infinitud la vida,
sota túmuls de llum indiferent,
sota vertígens de buit i silencis d’astres morts,
però sabent que són un preu que no sabem com valdre.
David Jou i Sor Isaura
En la teva llum / En tu luz
Viena edicions, 2022
Més sobre els autors, ací
Entrades
Comentaris
L'obra de El cau de Calpurni està subjecta a una llicència de Reconeixement-No comercial-Sense obres derivades 3.0 Espanya de Creative Commons. Creat a partir d'una obra disponible a calpurni.blogspot.com. Cal citar sempre la procedència
