EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

dimecres, 2 de febrer de 2022

INFINIT

(Fotografia de Sor Isaura)

INFINIT

 

Em negaves, infinit,

m’aclaparaves amb llum indiferent i buits vertiginosos,

m’esglaiaves amb silencis d’astres morts,

creixies sense fi en tots els telescopis,

i sabíem que seguies més enllà de tota mirada,

de tota fantasia del desig i tota gosadia de la ment.

 

Però ara sentim una altra música:

si no fossis tan gran no podríem ser,

el foc de les estrelles no ens hauria sabut coure.

El nostre preu és l’infinit,

maternal, paternal, fredament condescendent,

clavat a l’ànima en forma de nostàlgia,

un pes massa gran per resistir-lo,

però no de buidor

sinó de no saber com dir una carn tan fosca

amb claror que estigui a l’altura de tants astres.

 

Germans de l’infinit però clavats a la mort,

sense saber com acceptar la finitud del temps

ni com omplir d’infinitud la vida,

sota túmuls de llum indiferent,

sota vertígens de buit i silencis d’astres morts,

però sabent que són un preu que no sabem com valdre.


David Jou i Sor Isaura

En la teva llum / En tu luz

Viena edicions, 2022

Més sobre els autors, ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Ha de ser una vida molt llarga, perquè la podem omplir d'infinituts!
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

La vida pot ser una infinitud?
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada