EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

dilluns, 14 de febrer de 2022

HIROSHIMA MON AMOUR. VARIACIÓN

(Imatge  no identificada presa de la xarxa)

Martes, enero 12, 2021

                                      Hiroshima mon amour. Variación


Hiroshima se ha llenado de flores. Lo sé todo. No sabes nada. Sin embargo, todo sigue. El ser humano no es inmortal. Pero, todo continúa. La lluvia da miedo. Una ciudad entera será arrancada otra vez de la tierra y caerá llena de cenizas. Todos muertos. Todos muertos. Lo sé todo. No, tú no sabes nada. Las flores vuelven a nacer. El agua es fresca, sin embargo, es venenosa. ¿Qué son las estaciones? Ya nadie mira la subida de la marea. Ya nadie mira un amanecer. Todo se llena de miedo. ¿Por qué existe la desigualdad, no somos todos iguales? Lo sé todo. No, tú no sabes nada. Yo conozco el olvido. No, tú no lo conoces. Sí, aunque no lo creas. He luchado contra el olvido y he olvidado. ¿Quién eres? ¿Existe el amor? Existe la alegría. La lentitud y la dulzura pueden aún inundar un corazón, mi corazón. Tengo la memoria llena de sombras y de piedras. ¿Por qué recordar? He olvidado. Yo lo sé todo. No, tú no sabes nada. ¿Por qué negar la evidente necesidad de la memoria? ¿Por qué vienes a esta noche y a esta ciudad?

Aún existe la belleza.

Todavía existe la belleza,

y las flores siguen naciendo.

Aprendo a mirar

¿Qué soñabas?

Miraba un campo nevado.

Me gustan las ciudades que nunca se detienen

ni siquiera en la noche.

La voz suave del amanecer se escucha y es apacible

Hiroshima se ha llenado de flores.

------

Dimarts, 12 de gener, 2021

 Hiroshima mon amour. Variació

 

Hiroshima s'ha omplert de flors. Ho sé tot. No saps res. Tanmateix, tot segueix. L'ésser humà no és pas immortal. Però, tot continua. La pluja fa por. Una ciutat sencera serà arrencada una altra vegada de la terra i caurà plena de cendres. Tots morts. Tots morts. Ho sé tot. No, tu no en saps res. Les flors tornen a néixer. L'aigua és fresca, amb tot, és verinosa. Què són les estacions? Ja ningú no mira la pujada de la marea. Ja ningú no mira un llostre. Tot s'omple de por. Per què hi ha la desigualtat, no som tots iguals? Ho sé tot. No, tu no en saps res. Jo conec l'oblit. No, tu no el coneixes. Sí, encara que no ho creguis. He lluitat contra l'oblit i he oblidat. Qui ets? Hi ha l'amor? Hi ha la joia. La lentitud i la dolçor encara poden inundar un cor, el meu cor. Tinc la memòria plena d'ombres i de pedres. Per què recordar? He oblidat. Jo ho sé tot. No, tu no en saps res. Per què negar la necessitat evident de la memòria? Per què vens a aquesta nit i a aquesta ciutat?

Encara hi ha la bellesa.

Fins i tot existeix la bellesa,

i les flors continuen naixent.

Aprenc a mirar

Què somiaves?

Mirava un camp nevat.

M'agraden les ciutats que mai no s'aturen

ni tan sols a la nit.

La veu suau de l'alba se sent i és plàcida

Hiroshima s'ha omplert de flors.


Virginia Fernández Collado

Inèdit

Més sobre l'autora, ací i  ací


[Traducció al català feta per mi]

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

M'encanta la part poètica d'aquest escrit...
I segur que cada dia hi surt el sol i els ocells canten belles melodies.
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Surt el sol però els records tristos encara hi són.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada