EMPREMTES

La poesia com una forma d’autisme. PONÇ PONS

dissabte, 12 de febrer de 2022

ESTIMADA A (D'AGRAÏMENT)

(Imatge no identificada presa de la xarxa)


Estimada A (d’agraïment)

 

Em queden quatre hores i vuit dòlars

de ser a l’illa.

La meva curiositat és satisfeta.

Des del diamant clavat al centre d’Avalon

parteixen tots els camins i els rius.

Escriure un breu poema, bo o dolent, no

costa cap diner.

Faig instantànies amb els ulls i

si alguna cosa bella m’és plaent a la mirada

penso en tu.

Si alguna cosa ofèn la meva ànima

per reiterada o per injusta,

també em fa pensar en tu.

I és quan no miro enlloc que veig una

arracada, sola, al costat dels meus peus

com l’enfilall de mandarines que els camperols

venien als vianants: travessat el seu centre.

Com ho són tots els centres.

Penso en aquells que m’ho van donar tot

però el sac era trencat i jo ho vaig perdre.

Torno a mirar la plaça i veig el coix que

demana una almoina amb les tres cames.

L’agraïment em duu per un camí marcat per l’astrolabi,

però el desig, sense lògica, m’obliga a contradir

la gravetat.

Al cel hi ha rutes per a tothom quan volar és

l’única opció possible.


Anna Aguilar-Amat

L'efecte Morgana

Pagès Editors, 2020

Més sobre l'autora, ací i ací

2 han deixat la seua empremta:

M. Roser ha dit...

Miraré al cel per trobar la meva ruta quan no em quedi més remei que volar...
Bon vespre, Jesús.

Calpurni ha dit...

Volar, sí, però caldrà aterrar alguna vegada.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!

Publica un comentari a l'entrada