ELS POETES
Els poetes ingenus, destructors de castells,
els poetes experts constructors de proeses.
Els poetes s’inventen la raó de no ser,
els poetes desdiuen les raons de la vida.
Són com esvelts xiquets, acostumats a créixer,
viuen de la ignorància suprema de l’oblit,
neguen l’instant real perquè real és l’altre.
Volen ser com Rimbaud perquè Rimbaud és salvatge.
Parlen de Joan Navarro i Josep Lluís Bonet,
expliquen metafísiques i consonants sonores,
compren llibres que diuen el que no haurà de ser,
crien plantes exòtiques en gran testos de fang.
Creuen que són més lliures si hi ha algú que els acusa,
però, a la fi, retornen isolats i frenètics
a revelar secrets que ningú no diria.
Són dolços i salvatges, perquè el destí no vol
que somien deserts i cavallers d’arena.
Els poetes vigilen el futur que s’acosta,
inscriuen el seu nom en un paper de seda
i el cremen en vaixells d’alquimista rebec.
Són pecadors altius de tants sants que es pretenen.
¿Qui me’ls acusaria si són ells els senyors
dels glatits enigmàtics que respira la vida?
No comprenen el temps com una cosa estesa:
és un espill rodó que no limita amb res.
Vivim l’eternitat només en l’instant d’ara,
electritzats de dubtes retornem al miracle
de veure’ns dibuixats dins de l’espai mistèric.
Els barruguets protesten quan el silenci s’infla
Com les bambolles d’aire en l’aigua de la font.
Retafiles de versos que no ens menen enlloc,
Il·lusòries mestresses arrangen cadafals.
Volem que siga inútil, perquè res no té preu,
volem que siga immens, perquè immensa és la vida,
que s’escampa amorós, perquè amorós és l’home.
Salvador Jàfer
La barca del temps dins de Produccions ansietat (1970-1988)
Ed. Tres i quatre, 1988
Entrades
