(Imatge pròpia)
L’AGONIA DE LA LLUNA AL TEU COR
Com la flama que atreu
els insectes nocturns i els devora,
així el sol xuclava
el cos bru de la terra
i de la seva ment ara pàl·lida
lluna neixia, freda,
per encendre els contorns del castell on el príncep
pren el determini de la mort de l’adúltera
assassina del pare,
ella i el seu amant,
si hem de tornar al teatre.
Els dits del llamp causen la neu on toquen;
s’obre la neu com una rosa frígida
i tot el món abraça. Colgarà
cases i arbres? La neu
la neu la neu. Arreu soldats de foc
ja han colgat, i no saps
de quin cel que no veus
deu estar penjada la lluna,
l’arbre gèlid de la seva alegria
al teu cor, on arrela.
Els dits del llamp, però,
causen la neu on toquen.
Carles Miralles
L’ombra dels dies roja
Edicions 62, 2009
Més sobre l’autor, ací
3 han deixat la seua empremta:
Molt oportú aquest gèlid, frígid i nevat poema, per les calors que passem i passarem. Com diu el poeta: el sol ens xucla i això no és gaire agradable. Una abraçada.
Aquesta imatge: "s’obre la neu com una rosa frígida" em meravella.
Poema preció, ple d'imatges que inviten a la reflexió.
Gràcies pels comentaris.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada