(Imatge no identificada presa de la xarxa)
Un poemari és com el taló d’una sabata.
És com un xec en blanc, estés al portador.
O com una vella persiana, persa, a pesar de tantes coses.
És com un terrat.
Com un solar abandonat pels gats, on queden els poetes.
És como una sardina que tan sols dóna la llanda.
Una batalla a ultrança, contra tota una paret.
La lletra de batalla d’un sintagma armat, un clar exemple de l’absència.
El pagaré d’una cultura sense fons.
Paranimf d’una nimfa d’un trist oasi passadís.
Paradís perdut de seda: Aquest Calaix
dels Astres.
El subratllat és meu
La Forest d’Arana, 1988
Entrades
2 han deixat la seua empremta:
M'agrada molt, sobretot els dos primers versos i els dos darrers. El taló que t'eleva del terra, el xec que el lector ha d'omplir, el calaix de sastre en un joc de paraules.
Tota una declaració poètica d'intencions.
Gràcies pel comentari.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada