(Imatge no identificada presa d'internet)
Si l’alba és la revolució de l’instant,
la llum és la invenció del temps,
la fretura de la vida quotidiana
i la dolorosa marxa del temps.
Si el dubte és la genètica de l’ésser,
la consciència és la inanició,
la fluïdesa del que transita lentament
i la veritat oculta entre esbarzers.
Si la lluna és el degoteig d’ànimes fosques,
la llengua és el ganivet que mata,
la mà que estreny solituds
i la divisió de la mentida.
Si la penombra és la distància,
la resignació és l’aigualit de l’esperit,
la memòria que camina lentament
i l’eternitat del pànic.
3 han deixat la seua empremta:
Un poema de categoria que convida a la reflexió...
Salut.
onatge
Gran poema.
Què seríem nosaltres sense les constants de la vida?
Gràcies a tots dos pels vostres comentaris.
Efectivament, Onatge, la idea és reflexionar sobre aspectes de la vida, eixes constants a les que et refereixes Gabriel.
Salut i poesia!
Publica un comentari a l'entrada