(Imatge no identificada presa de la xarxa) |
queia precipitadament
entre els dits.
El rellotge, trencat, jeia sobre l'estora dels dies.
La mirada, perduda entre ventalls de fosca,
com un cisell que colpeja la pedra dels sentits.
La nafra, brollador d'instins que es perden en la memòria,
oberta amb sangosa desfeta, tenyia melangia.
I l'arena
queia precipitadament
i jo intentava
aprehendre-la curosament al cristall de les meues pupil•les.
6 han deixat la seua empremta:
quina preciositat com descrius !!!!
Doncs si estic d'acord amb l'Anna Serrat. Una preciositat!
Aprehendre l'arena del temps, quin repte per a tots nosaltres!
Una abraçada i bon diumenge
la eterna grandeza de lo efímero.
una abraçada
El temps, inaturable, se'ns escapa massa de pressa. Això m'ha semblat a mi en llegir-te. Bonic poema.
Uns versos que amansen els tràfec dels dies...
M'agrada!
El pas del temps pot ser tràgic si no el vivint suaument.
Gràcies a tots i totes pels vostres comentaris.
Salut.
Publica un comentari a l'entrada